Comentaris

Totes les campanyes electorals presenten tres fases. En l’inici està l’enganxada del primer cartell, el descobriment dels eslògans dels partits i els primers actes de campanya, a mig gas, amb un ritme de preescalfament i una actitud de tempteig del rival. Tot seguit tenim la segona setmana de campanya, aquesta setmana, en què l’activitat, el to i la intensitat augmenta. Es presenten les propostes i projectes (les més impactants i originals i que no s’han volgut revelar en precampanya). És el període en el qual les estratègies queden al descobert, s’evidencien tots els argumentaris de campanya i es gasten la majoria dels missatges. I, finalment, hi ha la tercera fase, la recta final, la setmana entrant. Serà la setmana en què els comitès de campanya es reuniran dilluns al matí i avaluaran la feina feta –amb instruments objectius o a base d’intuïció- i si l’impacte assolit és l’esperat. Serà l’hora d’introduir algunes correccions en l’estratègia, d’inventar nous missatges i d’afegir nous arguments per als antics. Serà l’hora de la setmana dels disbarats.

Les formacions que considerin que la campanya no està assolint els seus objectius marcats, en termes de mobilització i intenció de vot, hauran de forçar el to i el ressò de la seva comunicació mitjançant missatges més curts, més agosarats i més impactants. Objectiu: marcar més el perfil propi, contrarestar la posició dominant del contrincant, mobilitzar els propis, els indecisos... En aquesta fase, en què el cansament es fa palès i en què els nervis augmenten, és quan s’iniciarà –en més d’un municipi- un concurs de disbarats, una dinàmica de rèplica i contrarèplica que deixarà distret més d’un candidat i bocabadat més d’un elector.

Ens trobarem amb diferents tipus de disbarats. Per posar uns exemples, el tema de la immigració sortirà definitivament de l’armari i des del centre fins a la dreta, es diran coses molt bèsties per tal de no perdre els vots dels electors que veuen l’origen de tots els mals en la presència de gent amb la pell més fosca a casa nostra. De moment ja ha sorgit la primera de les barbaritats en aquest sentit, com aquell que proposa fer un examen mèdic als immigrants abans d’empadronar-los, ¿com quan, en una fira equina, es mira les dents i les peülles d’un cavall per assegurar-se que és una bèstia de càrrega sana i productiva? Va, home va! I amb les retallades també es farà més demagògia. Des de l’esquerra fins al centre, la competició serà per trobar l’argument més convincent per acusar-se uns i altres del problema. I a nivell més local, més particular, apareixeran acusacions de corrupció, de mala gestió, de manca de coherència, etc. en els millors dels casos i atacs personals més descarats i cruels, en el pitjor. La qüestió serà cridar l’atenció, despertar l’interès dels electors més desimplicats en la política, amb calibre gros, sense mirar massa les conseqüències...

La paradoxa és que, durant aquesta darrera setmana, mentre els candidats i partits s’estiguin dient el nom del porc públicament, se succeiran una sèrie de reunions, discretes reunions, de números 2 o 3 de la llista o d’amics d’aquests amb els números 2 i 3 del partit rival o amb amics d’aquests per preparar el terreny per a possibles pactes de govern. I el que encara resulta (o resultarà) més sorprenent (i no perquè no hagi passat sempre) és que l’endemà de les eleccions, els qui a ulls de tota l’opinió pública semblaven enemics irreconciliables per les coses tan grosses que han arribat a dir-se, anunciaran un pacte d’investidura o de govern, amb una gran encaixada de mans i un gran somriure dibuixat a la cara... Ai! I després n’hi ha que diuen que la política no és divertida! El 22 de maig, posarà el comptador a zero, i el que s’hagi dit fora de lloc o fora de to quedarà per a les hemeroteques, ben guardadet, fora de la vista i fora de tota autocrítica o de qualsevol propòsit d’esmena.