Comentaris

Quina coincidència! La setmana passada van esdevenir-se dos fets espectaculars el mateix dia: la captura i linxament (per què ha estat això, oi?) de Muammar al-Gaddafi i l’anunci d’ETA d’abandonar definitivament les armes. No hi ha dubte que tots dos fenòmens passaran a la història, d’entrada per la transcendència que tenen i, sobretot, perquè representen el final d’una era. I què tenen en comú l’un i l’altre si, com és obvi, estan tan lluny geogràficament?

Com va dir portaveu de l’Oficina de Drets Humans de l’ONU, Rupert Colville, les circumstàncies que van envoltar l’execució sumarial de Muammar al-Gaddafi a mans dels insurgents del Consell Nacional de Transició (CNT) van ser molt poc clares. Apressar Gaddafi era un objectiu legítim, és clar que sí; però matar-lo sense judici —i exhibir-lo— no era de cap manera necessari. Des d’Europa es magnifica el caràcter democràtic de les revoltes àrabs. Ho fan els governs perquè el convé i ho fan els comentaristes per pura ignorància. I la veritat és que la cultura democràtica dels insurgents és tan tèrbola com la dels règims que combaten. En moltes casos és com si en el seu dia Fraga Iribarne o Martín Villa, per dir dos noms emblemàtics del franquisme evolucionat que van participar en la transició espanyola, abans s’haguessin rebel·lat contra Franco i l’haguessin liquidat sense contemplacions. Tot és més confús, per tant, del relat idíl·lic que es fa des d’aquí. I tanmateix, és obvi que a Líbia hi ha hagut —o hi haurà— un canvi polític que ja es veurà cap on va. El que està provat és que l’actual primer ministre libi, Mahmud Jibril, del 2007 fins a principis del 2011 va servir el règim de Gaddafi com a director del Consell Nacional de Desenvolupament Econòmic (CNDE), després d’haver estat durant anys professor a la universitat nord-americana de Pittsburgh. Ell justifica aquest seu col·laboracionisme amb el règim de Gaddafi amb el mateix argument que el seu predecessor com a primer ministre, Al Baghdadi Alí al-Mahmudi (2006-2011), per la seva condició de tecnòcrata. La diferència entre ells és que aquest darrer va haver de fugir a Algèria i l’altre ara és la màxima autoritat líbia. És la mateixa diferència que separa el destí històric d’Arias Navarro i d’Adolfo Suárez, que en el seu moment també es van fer passar per tecnòcrates.

Per què connecto el que ha passat a Líbia amb ETA? Doncs perquè encara que a primera vista pot semblar que no tenen cap mena de connexió, si gratem en la història veurem que ETA i Líbia van tenir alguna mena de relació. A principis dels anys vuitanta, concretament, va haver-hi contactes entre ETA i Líbia que no van arribar a quallar, a diferència de l’acollida que des de la dècada anterior li havia donat Algèria, el Iemen i el Líban (com a hostes d’Al-Fatah o d’altres grups armats palestins, tant és). En aquells anys el règim del coronel Gaddafi va oferir ajuda a ETA però va exigir unes contrapartides que aquesta no va voler donar, de manera que aquells inicials contactes no es van traduir en una col·laboració material de veritat, a diferència del que va passar durant la mateixa època amb l’IRA. I és que Algèria, Líbia o els diferents grups palestins dels setanta i vuitanta tenien en comú el seu caràcter revolucionari i nacionalista, cosa que compartien amb alguns grups terroristes europeus als quals ajudaven, com és el cas d’ETA. L’extinció de l’URSS el 1991 i l’eclosió del terrorisme islamista, sobretot després dels grans atemptats d’Al-Qaida a Nova York, Londres, Madrid o Nairobi, ha deixat tothom en fora de joc. I és que la lògica de la guerra freda, que és la que va justificar moltes coses en el passat, incloent-hi els cops d’estat (de dreta o d’esquerra) a tot el món i el terrorisme revolucionari o de l’extrema dreta, fa temps que es va acabar. L’enemic és ara un altre, l’islamisme, i per tant les lògiques polítiques també. El món gira i les velles justificacions deixen de tenir sentit.

En fi, ara comença l’era de la reconciliació, perquè la guerra (i el terrorisme n’és una variant) és sempre una calamitat que destrueix vides, nacions, estats, valors i famílies. Només cal fer un cop d’ull a la història per corroborar-ho. I és que els que han defensat la lluita armada i el militarisme en el món contemporani no han tingut en compte l’aurea mediocritas (la daurada moderació) del gran Horaci, el savi poeta llatí: que en “la guerra, més que en cap altre cas, els esdeveniments no es corresponen amb les esperances”.