Comentaris

Entre l’agost del 2007 i el novembre del 2009, el govern d’Escòcia va propiciar un procés anomenat The National Conversation, amb el qual s’incitava la població i l’anomenada societat civil a discutir sobre una possible reforma constitucional (pitgeu aquí per llegir algunes de les contribucions) per superar l’autonomia recuperada el 1999. El sempre actiu primer ministre escocès, Alex Salmond va argumentar que el diàleg nacional que proposava volia esdevenir una plataforma per promoure el debat sobre el futur d'Escòcia basat, d’entrada, en l'acceptació que la sobirania resideix en el poble i que tan sols el poble d'Escòcia té el dret de decidir com s’ha de governar. I tanmateix, Salmond, que és un independentista confés, va assegurar que en aquest diàleg nacional calia discutir les tres opcions que són present a Escòcia: continuar amb l’actual acord constitucional i, per tant, no modificar res; ampliar les competències d'Escòcia en aquelles àrees que es determinin durant aquest diàleg nacional; i, finalment, emprendre els passos per permetre que Escòcia esdevingui un estat totalment independent. A partir d’aquí el 2007 es va elaborar un primer document de debat (Choosing Scotland’s Future) i el 2009 es va publicar una mena de llibre blanc sobre el camí a seguir: Your Scotland, Your Voice.

Tot plegat molt pulcre i seré. No sé què passaria si el Govern decidís obrir una pàgina al web de la Generalitat íntegrament dedicada al dret de decidir. M’imagino que l’escàndol seria majúscul. Però, és clar, ni el PPC ni el mateix PSC són els conservadors, els laboristes o els liberal demòcrates escocesos, els quals representen el bloc, diguem-ne, “unionista”. El debat polític és més democràtic i menys agònic. I això no obstant, el primer ministre britànic, David Cameron, com també el líder laborista, Ed Miliband, van voler forçar les coses i van instar Salmond a convocar el referèndum enguany. S’hi va negar. I ho va fer, entre altres raons, perquè el procés que va posar en marxa el 2007 no està acabat. A més, és possible que ara mateix l’opció independentista que defensa l’SNP —i per tant Salmond— no obtingués el suport majoritari. Potser els impacients del nostre país, aquells que acusen als sobiranistes tranquils de tebis (si és que no utilitzen adjectius més gruixuts), haurien de saber llegir què passa a Escòcia en comptes d’idealitzar els nacionalistes escocesos. Al capdavall, també és veritat que tenen un suport més reduït que el que tenen els nacionalistes catalans de totes les tendències.

El diàleg nacional proposat per Salmond podria assemblar-se a la transició nacional que promou el president Artur Mas. No en les formes, evidentment, però sí en el fons. Es tracta de convèncer els immobilistes per donar una oportunitat al canvi. I en aquest sentit, encara queda molt camí a fer. Fixin-se, per exemple, en el que va escriure Joaquim Nadal, encara ara cap parlamentari del PSC, dissabte passat a El Punt Avui: “Alguns creuen que sí i que la societat marxa inexorablement cap a posicions més i més sobiranistes. Però si arribat a un cul-de-sac hem de decidir, què farem? Proclamarem la independència? Com? Des d'on? Amb quins avals? Amb quina acceptació per part d'Europa? Amb quina resposta per part dels actuals aliats de CiU a Espanya o sectors amplis del socialisme espanyol també? Creixen també les veus que alerten del risc de no tenir prou força per aguantar l'escomesa, ni de tenir prou arguments per no generar una àmplia frustració a la societat catalana.” (Declarem la independència?). Deixant de banda el conjunturalisme partidista de l’article, centrat a burxar en la pretesa contradicció de CiU de promoure el pacte fiscal i haver de pactar amb el PP, la realitat és que el principal partit de l’oposició a Catalunya continua ancorat en les propostes de sempre. Per dir-ho a la manera escocesa, els socialistes catalans són dels que creuen que amb una ampliació de competències que ens aproximés al federalisme ja n’hi hauria prou. I si el PSC té dubtes, el PP és fins i tot directament contrari a la possibilitat de debatre cap opció.

En fi, que si a Escòcia ha calgut muntar una plataforma per incentivar el debat i la conciliació... Què no haurem de fer a Catalunya on la tradició democràtica és més feble? Sobretot perquè aquí, a més, es confon la necessitat de governar (i per tant de pactar amb qui calgui per resoldre els problemes de cada dia) amb els grans objectius de país. Qui no hagi entès que a pesar dels condicionaments (financers o de competències) som en la mateixa fase que els escocesos, per bé que més endarrerits, és que no ha entès res de res. Per dir-ho més clar: el sobiranisme s’ha instal·lat a les institucions de Catalunya i no s’assembla gens al pujolisme.