Comentaris

Gràcies a una ploma audaç tothom ja sap, des de Madrid fins a Pequín, que la Institució de les Lletres catalanes em va donar una subvenció de 10.000 euros per escriure un llibre sobre ciutats. Hi ha tota una literatura èpica contra les subvencions. I sembla que toca el cor de la gent perquè quan algú aconsegueix una subvenció ho diu amb la boca petita, tot i que és una gran responsabilitat i per tant un gran honor. Quan vaig treure el llibre del Pla alguns crítics literaris van creure que havien d’insistir que era un llibre pagat per Lluís Prenafeta (diner privat); ara espero que quan aconsegueixi enllestir aquest, alguna veu independent recordi que és fill d’una subvenció donada en temps del president Montilla.

La cultura i l’art s’han fet sempre prop del poder. Només cal mirar la història per veure que quan el poder decau la cultura es desinfla. Nosaltres mateixos vam tenir una entrada magnífica al Renaixament, primer a través de Barcelona i després a través de València, fins que amb l’establiment de la monarquia a Madrid vam anar perdent el pols. No és casualitat que el modernisme i el noucentisme florissin en un moment en què Barcelona aspirava a controlar Espanya i tampoc no és casualitat que el fracàs d’aquell projecte polític acabés amb l’etapa més brillant del nostre país en l’època moderna. Sense poder polític, l’estat va acabar domesticant els empresaris amb títols nobiliaris, amb monopolis de l’estat o senzillament els va substituir, després de la guerra, per una casta de nou rics més inculta i manipulable. Si Espanya hagués donat un bon planter d’artistes, a més d’un exèrcit, el català seria un patués.

El que s’ataca en realitat, quan es critiquen les subvencions, és el poder de la Generalitat. Es comença atacant les subvencions i s’acaba atacant la immersió lingüística. Si dic que la delegació de l’Institut Ramon Llull a Londres és un ordinador portàtil i que la seu de l’Instituto Cervantes és una mansió en un dels millors barris de la ciutat, queda clar de què parlem. Com sempre el problema de les subvencions no són les subvencions, sinó quin poder les dóna i qui les rep. Qui no vegi relació entre la seu anglesa del Cervantes i els llibres que ven Ruíz Zafon que torni a l’escola. La idea que el capital privat és infalible ha quedat prou desmentida. Si el diner privat és lleugeresa i velocitat, el poder polític és solidesa i potència. El capital s’ocupa dels interessos immediats i no té pàtria, i cal un contrapès que inverteixi a llarg termini a favor d’un espai concret de relacions.

Tocant a la cultura, tant li fa d’on surtin els diners. L’important és que hi hagi el màxim número d’opcions, perquè no haguem d’acabar tots marcant el pas de l’oca. La base de la llibertat és l’equilibri de poders. El problema és que és difícil que els empresaris catalans inverteixin en la cultura del país mentre paguin els impostos fora -per això tenim un percentatge tan alt d’artistes rabiuts i trastocats que intenten convertir Catalunya en el seu vàter. Els grans moments d’una societat s’han donat quan la cultura i el poder han anat en la mateixa direcció. Ara que la guerra està mal vista, la cultura s’ha tornat més important. Per això l’alcalde de Nova York, Michael Bloomberg, insisteix que “és el moment d’invertir en organitzacions culturals”. La cultura està substituint els exèrcits com a base econòmica dels països -dins dels límits del possible- i hauríem d’aprofitar-ho.

De fet, si avui podem llegir que les inversions estrangeres a Catalunya no han baixat malgrat la crisi, ¿és gràcies a l’ambient cultural que vam heretar del franquisme o als esforços públics que s’han fet per capgirar la situació? Es fàcil criticar les subvencions en un Estat on es pot ser diputat amb un currículum de pena i pontificar a la premsa sobre Catalunya creient que Santa Maria del Mar és una església –“què t’hi jugues?”- d’estil romànic. Jo crec que les subvencions són bones sempre que els beneficiaris compleixin uns requisits, i que no es gastin els diners en taxis i en gin tònics.