Comentaris

Sóc víctima de la immersió lingüística. M’han educat en una llengua que no era la meva. No era la llengua que es parlava a casa, ni la parlaven els meus pares, ni cap membre de la meva família, ni els meus amics. Tampoc era la llengua que escoltava a la televisió. Ni a la ràdio. Ni la que llegia dels diaris. La llengua vehicular a la meva escola era la d’un país que no era el meu.

Em van escolaritzar als anys 70, els últims anys del franquisme, i vaig estudiar en una llengua que no era la meva pròpia fins als 18 anys, en un context històric molt diferent al d’ara. Feia dues hores de castellà a la setmana i el català no va existir com a assignatura fins que vaig tenir dotze anys.

El francès és la llengua amb que vaig fer tots els meus estudis. La majoria de nens i nenes matriculats al Liceu Francès d’aquella època no érem francesos i la immersió era el sistema que garantia que tots tinguéssim el mateix nivell i les mateixes oportunitats. De fet, durant uns anys, va existir un sistema paral•lel, que consistia a separar els nens que no se’n sortien i fer-los estudiar en castellà, a partir dels 14 anys. Simplificant: els bons estudiants continuaven endavant amb el francès, i els dolents, en castellà. Però aquesta segregació no va funcionar i es va eliminar.

La immersió és un sistema educatiu d’eficàcia provada arreu, i a Catalunya l’han qüestionat per motius polítics. Els meus fills estudien a l’escola pública i penso que hi ha molts factors que determinen que un nen o nena parli o no parli bé una llengua. Mirar i escoltar determinats programes de televisió on els protagonistes són autèntics analfabets de categoria “lo cualo?”, convertits per l’audiència en triomfadors , ens demostren, cada dia, que no cal viure a Catalunya per parlar malament el castellà.