Comentaris

Hi ha dies que la premsa britànica de color salmó respon a les expectatives, en ella dipositades. Quan algunes veus protesten dels economistes ignorants i del desconcert sobre la naturalesa de la crisi, són aquests mitjans els que deixen les coses clares. El F.T. per exemple s’ha dedicat durant una llarga temporada a intentar esbrinar si la crisi sistèmica és només de determinades entitats financeres o bé la del conjunt del capitalisme. Naturalment, hi ha opinions per a tots els gustos, però són majoria els que s’inclinen a favor de la tesi d’un problema que afecta com a mínim al capitalisme occidental. En general, són els països europeus els que mostren més preocupació.

Segons Edward Luce, als EUA, hi ha respostes diverses. Els Republicans diagnostiquen que els ciutadans són víctimes de l’insadollable govern federal a base d’impostos i de regulació excessiva dels creadors de riquesa. El govern Demòcrata i la majoria dels economistes són, en canvi, partidaris de la restauració de la demanda a través de polítiques fiscals i monetàries. Reconeixen que el sistema previ al 2008 (inici de la gran davallada) va fallar estrepitosament a l’hora d’aplicar una regulació estricta i degut a les grans desigualtats en la distribució de la riquesa. Són conceptes inspirats en la política del president Franklin Delano Roosevelt per a lluitar contra la Gran Depressió del 1929. A més a més, hi ha un grup d’economistes que prediquen la Refundació. Entre ells, Rogoff i Roubini. Són dels que ja abans deien que el sistema capitalista era incapaç de satisfer les necessitats de la majoria dels ciutadans.

És, doncs, comprensible que amb una tan gran diversitat de punts de vista, siguin molts els polítics que opten per la passivitat i la inacció a fi de que les coses evolucionin positivament per elles mateixes. El comentarista Wolfgang Münchau s’hi refereix tot dient que el Fons Monetari Internacional i allò que anomenem els mercats consideren que la crisi europea ha entrat pel camí del principi del final. I alguns polítics sempre estan a punt per tornar a parlar en termes d’optimisme de l’estil “ja hem tocat fons”. Alguns es pronuncien amb l’afirmació que les intervencions del Banc Central Europeu ha permès de guanyar temps sense dir-nos què farem en el temps afegit. A Espanya, per exemple, la major part del deute tòxic està en mans del sector privat, és a dir famílies i empreses no financeres. La nostra és una economia atípica, perquè en esclatar la seva bombolla immobiliària, els preus de l’habitatge només s’han reduït un 20%. Curiosament el govern, que ha forçat les caixes a rebaixar el valor de les seves carteres al mercat de l’habitatge, no ha fet el mateix amb la immobiliària pròpiament dit. També declara que les coses puntaran a finals de l’any que ve tot i que el pronòstic més generalitzat és el que apunta a la represa per a finals del decenni. A Europa, diu Münchau, a primers de novembre del 2011, la salvació de l’euro era qüestió de dies. Ara les urgències no són tan peremptòries, però sembla que encara no hem vist el pitjor.

En matèria de crisi del capitalisme, el professor Kenneth Rogoff de la Universitat de Harvard i la seva col•lega Carmen Reinhart subratllen que pràcticament tothom defensa el sistema de mercat. Tanmateix, es propugnen mesures de regulació financera i de defensa del consumidor. A part d’això, queda clar que el món dels negocis influeix excessivament en la política i també que el sistema genera molt més fàcilment els bens privats, fins i tot amb excés, que no pas els serveis públics, com ara ensenyament, infraestructures o estabilitat financera. I en aquest sentit on millor sembla que funcionin aquests esquemes és als països nòrdics d’Europa. Són el model en que podem inspirar-nos per a corregir els abusos i les imperfeccions del capitalisme vigent.

En relació amb la necessària reforma del capitalisme i a fi d’evitar que els demagogs liderin la transformació, ha opinat John Gapper que la banca està dirigida per uns gestors que són inadequats i equivocats. El nou règim ha d’estar basat en cost i eficiència i cap ni un dels banquers en sap res de tot això. En la mesura que els bancs són rescatats amb diner dels contribuents i els banquers i caixers s’autoadjudiquen mes retribucions obscenes, quan hi ha tanta gent que no pot arribar a final de mes, el capitalisme perd la seva legitimitat. És, per tant, lògic que provoquin ressentiment i hostilitat. Que n’és de còmode de fer acrobàcies amb una xarxa protectora i saber que no paguen pels seus errors, sinó que tenen butlla per a socialitzar les pèrdues!

En les circumstàncies actuals en que la funció tradicional de la banca era una contribució al creixement econòmic mitjançant la concessió de crèdits, les entitats han derivat cap als negocis de fusions i adquisicions o “trading” i una sèrie d’activitats que no aporten res de positiu a la societat. En la nova línia, han aparegut una sèrie de productes derivats que són inintel•ligibles i comporten un risc que no s’explica als clients. En realitat, hi ha bancs i caixes on els empleats reben recompenses i gratificacions proporcionals a la quantitat d’escombraries que han col•locat a les padrines, versió local de les Matildes, que animaven les Telefòniques a la Borsa. En qualsevol cas, el fet de ser d’una importància sistèmica no significa en absolut que siguin econòmicament vitals. D’altra banda, la constitució de grans oligopolis és el camí més fàcil per a guanyar una proporció més alta dels beneficis de la totalitat del sector. En conclusió, la salut del sistema bancari és convenient per a una economia que aspiri a ser sòlida.