Comentaris

L’actual legislatura està molt marcada per la crisi econòmica i la seva evolució i, també, pels possibles pactes. Pactes al Parlament de Catalunya que han de permetre a CiU garantir la governabilitat —per la via de la geometria variable—, i pactes amb el govern espanyol per garantir la negociació d’un nou model de finançament que anomenem, per simplificar, pacte fiscal, que és un eufemisme per no dir-ne directament concert econòmic. És d’aquest segon pacte del qual m’interessa parlar avui, perquè és clar que aquest és un dels principals objectius del govern que presideix Artur Mas. Tothom té clar que aquest hipotètic pacte comporta posar tots els ous del programa de govern en la qüestió econòmica. Més en concret, de la sobirania fiscal.

El camí cap al pacte ja ha començat. El president Mas ja ha explicat les condicions de la reivindicació catalana: la recaptació de tots els impostos —l’anomenada caixa pròpia-; la sortida del règim comú que imposa la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA); el pagament dels serveis que el govern central ens presta; i l’establiment d’una quota de solidaritat que Catalunya mantindria amb d’Espanya. El PP també ha començat a marcar les seves posicions. No sembla que els populars estiguin gaire disposats a pagar tots els deutes pendents ni es mostren gaire entusiastes de donar un tracte diferenciat a Catalunya. Ans al contrari. Tanmateix, alguns il•lustres representants del PPC han gosat insinuar que el conflicte generat per la reivindicació catalana podria liquidar-se amb l’oferiment d’uns quants milers de milions d’euros (uns sis mil milions), els quals, segons ells, farien disminuir el dèficit fiscal català. D’aquesta manera, doncs, s’acontentaria la part de la parròquia catalanista —i els ciutadans— que sent preocupació per la greu situació econòmica actual. La meva posició ja es poden imaginar quina és: o blanc o negre però res de mitges tintes. Els sis mil milions garantirien una millora temporal però de cap manera contribuirien a esmenar una situació econòmica injusta que vivim —patim!— d’ençà de fa massa anys.

Ara bé, una cosa és clara. Quan el PP i el govern Rajoy ofereixi diners a canvi de renunciar al pacte fiscal, el govern Mas i la societat catalana hauran d’encarar una contradicció: acceptar els diners o bé avançar cap a la sobirania per mitjà de l’anomenada Transició Nacional. És a dir, caldrà decidir si acceptar els sis mil milions i resoldre els problemes de tresoreria o bé mantenir la posició ferma a favor del pacte fiscal. Aquest serà un dilema transcendent que caldria afrontar sense caure en la trencadissa i l’enfrontament que va generar la celebració del referèndum sobre l’Estatut de Catalunya del 2006. Servidora creu que avui dia no ens podem permetre una confrontació com aquella perquè seria letal per a l’avenç del nostre país i perquè, a més, tan sols afavoriria al PP, que és qui té una posició avantatjosa davant la negociació d’aquest nou model de finançament. Sovint es diu que les persones tenim una memòria molt curta. Certament, cal que no oblidem què va passar la primavera del 2006. Hi vam perdre tots. Hi va perdre el país.