Comentaris

Aquests dies hem vist com una colla de persones del Vallès s’han enganxat els dits amb unes promocions de protecció oficial. Si no ho he entès malament, resulta que van pagar uns pisos protegits per damunt del seu preu de venda a través de pagaments amb diner negre. Tot indica que és un cas de corrupció i espero que la fiscalia entri a fons en aquest afer. Ara bé, fa una certa gràcia veure els afectats, que van pagar part del pis amb diner negre i sabien que pagaven més del compte, que ara reclamin a les administracions que els ajudin i que es castigui “els qui ho van permetre”. Per començar, dic jo, ho van permetre ells mateixos acceptant tota una sèrie d’irregularitats. Com sempre, zero responsabilitats individuals i tota la culpa a les administracions.

Aquest sòrdid afer ha tornat a posar de relleu la gestió particular i sempre polèmica dels pisos de protecció oficial. I no em refereixo només al tema del sorteig entre els aspirants. És que cal fer un sorteig com si fossin números de loteria? Si atenem a criteris de renda, de família nombrosa o altres paràmetres sempre hi ha unes dades objectives per decidir qui té dret i qui no té dret a ocupar un pis de protecció oficial. No cal fer un sarau públic com si l’Estat fossin els tres reis d’Orient que porten pisos als desgraciats.

Però aquest no és el problema principal: allò que no he entès mai és, precisament, per què els pisos de protecció oficial, la construcció dels quals paguem entre tots, han de canviar de propietaris. Conec persones a qui ha tocat un pis de protecció oficial perquè en el seu dia entraven dins els paràmetres però que, al cap de pocs anys, les coses els han anat molt bé i ja no els cal cap ajuda per pagar una casa o un lloguer. Però ara el pis ja és seu i, a sobre, tenen el reconeixement social que han sigut gent llesta i espavilada.

Crec que els pisos de protecció oficial haurien de romandre sempre en mans de les administracions públiques, les quals els haurien de llogar a un preu baix a persones o famílies que necessiten una cop de mà en un moment difícil de la seva vida: una vídua sense recursos, una família que ha perdut la feina, uns estudiants de comarques que estudien a Barcelona o una persona que es trobi al llindar de l’exclusió. Però donar-los un pis en propietat? Mai de la vida. De retruc, les nostres arques públiques, on hores d’ara només hi ha teranyines i factures pendents de pagament, podrien cobrar uns lloguers cada mes que al cap d’uns anys es convertirien en beneficis nets.