Comentaris

Finalitza una setmana horrible, en la qual es confirmen les previsions més negatives respecte a fitxar data per la finalització de la crisi. La borsa perd 5,35% i les pèrdues anuals ja arriben al 15,36%, la prima de risc frega els 425 punts, a pesar de la intervenció del BCE injectant líquides; el preu de l’energia puja, i el consum de gasoil i gasolina baixa (4,9% i 6,9% respectivament). Un conjunt de fets que certifiquen per igual la desconfiança sobre la capacitat de l’Estat en superar a curt termini la situació actual, la pèrdua de dinamisme de l’economia i les dificultats dels ciutadans. Òbviament, la realitat no pot ser altra mentre no s’assumeixi que sense inversió no es genera ocupació, que cap país pot pagar els deutes si no es potència el seu sistema productiu, tot incrementant la productivitat i els esforços en R+D+i, i s’aparquen les diferències per mirar l’horitzó amb valentia i cohesió.

Certament els moments són complexes i hem de reconèixer que les actituds, la manca de coherència i les actuacions de qui té la màxima representació de l’Estat, o dels qui tenen la responsabilitat de la gestió dels recursos públics, amb meritòries excepcions a casa nostra, no són les adequades per recuperar la confiança requerida ni assumir els riscs necessaris per emprendre i capgirar les tendències.

En front d’aquesta situació sols hi ha un camí: vèncer la inèrcia negativa i treballar per capgirar la situació, efectuant una clara aposta per la indústria, ja que només la indústria manufacturera, conjuntament amb la d’alt valor, té la capacitat de generar centenars de milers de llocs de treball, pot capgirar els dèficit exterior, tot situant-nos de nou en la senda del creixement que possibilita la societat del benestar.

La reindustrialització de Catalunya és necessària i afortunadament possible, ja que seguim tenint una forta presència industrial, encara que durant lustres s’ha menystingut. No podem oblidar que, a pesar de la crisi que vivim, el PIB industrial al 2010 es va començar a recuperar. És hora d’assumir el compromís, fer possible la generació de riquesa i la creació d’ocupació. Una tasca que cal enquadrar-la en un entorn amb costos energètics elevats, una inestabilitat creixent, notòries dificultats financeres i una pujada dels costos de transport.

Però per fer possible la reindustrialització del país és precís que s’articuli un entorn facilitador i un estat d’opinió favorable a tot allò que representa i possibilita la indústria. Per això cal assumir un triple desafiament. En primer lloc cal possibilitar i impulsar que les empreses, les universitats, els centres de recerca i els centres d’innovació i disseny actuïn de forma sinèrgica, amb la finalitat de que l’avenç científic i tecnològic s’incorpori de forma accelerada als processos empresarials. En segon lloc, s’ha de facilitar i impulsar el sorgiment de noves iniciatives en àmbits de coneixement emergent i facilitar la seva interrelació amb les empreses consolidades i amb capacitat productiva contrastada. I en tercer lloc es requereix que el procés industrialització contempli la totalitat del territori català, capitalitzant les infraestructures disponibles, articulant i fomentant un procés de cooperació que aprofiti les potencialitats del territori, i generi un clima favorable en favor de la indústria i tingui el surpot dels mitjans de comunicació.

Tres requeriments al nostre abast, si treballem amb determinació i deixen d’esperar que les solucions vinguin de fora. Tenim capacitat, sols ens falta determinació i no resignar-nos a que l’actual situació hipotequi una generació i malversi la capacitat i les il•lusions dels milions de joves que són l’esperança de futur.