Comentaris

L’abril no es moca amb mitja màniga. Au, porta els kleenex: A l’abril, aigües mil; si per l’abril sents tronar, ordi i blat no faltarà; a l’abril es reprodueix el mandril; a l’abril tot el dia xumant oxhidril... Tot va a raig. L’abril és un mes que fa trempar molt a Catalunya: la proclamació de la República; l’enfonsament del Titanic... El país sempre té un gustet d’abril a la boca. Fixeu-vos que cada cop hi ha més independentistes i... menys catalans.

Sí, és així. Si ara tingués la ouija a mà li fotia quatre voltes, trucava a Pompeu Fabra i li deia que tragués del diccionari el terme “independentista”. Ser independentista és fàcil, ser català, difícil. Mira. Deia l’escriptor Joan Sales: “Em sento català senzillament com un albercoc se sent albercoc i no préssec”. Clar, ningú diu sóc un albercoc independentista. El pobre albercoc és natural, és, no pot ser una altra cosa. És així, “Hi ha un idioma català i un temperament català, uns paisatges catalans i una història catalana”. Perquè “es tracta de ser catalans –o millor, d’existir com a tals catalans-, no de ser catalanistes, cosa que ara no evoca res d’actual”. Efectivament, les paraules de Sales, no poden ser més permanentment actuals: el PSC es defineix com a catalanista; el PP igual i qualsevol mineral, qualsevol oligofrènic, qualsevol bústia de correu... qualsevol es declara català, catalanista. Ho fan perquè saben que punxant la paraula, fan sortir el vent del país de veritat. Ser català vol dir molt. Ser independentista no vol dir ser res. Un exemple.

Durant la Guerra Civil les brigades internacionals no vénen a lluitar per Catalunya: vénen a lluitar pel comunisme, el socialisme, el trotskisme, o l’aigua del Carme... banderes, causes alienes que no responen a la guerra, només al turisme ideològic. Però la nostra causa, la catalana, la justa, la de veritat no la defensen. Perquè a qui es van carregar va ser al que va dir això: “Cal que nosaltres ens n’assabentem, que ho som. Quan sapiguem tots que som catalans, sabrem que Catalunya és una nació que ha d'aspirar a la llibertat que per dret li pertoca, i quan els catalans, en la seva majoria, vulguin de debò la llibertat de Catalunya, Catalunya serà lliure, perquè si no li donen la llibertat estarà en situació de conquerir-la”. Naturalment, a Manuel Carrasco i Formiguera el van assassinar per català. Perquè el català és sinònim de llibertat, perquè Catalunya és un país. Tots els catalans que han fet alguna cosa important ho tenen clar. I tots els que han actuat d’una manera, naturalment catalana, els han apartat, els han pelat, els han menystingut. Pensem-hi.

Pots ser cactus, filferro, taxidermista, llavor de card de substrat tòxic, moc liofilitzat en un tub d’assaig en un laboratori residencial... Però català? No tens dret. Cap dret. Per això dic el que dic: molts independentistes, però menys catalans. No tot es pot explicar pels diners i l’onanisme ideològic. Tenim un país on tots els trets que defineixen el català s’estan escombrant: treball, esforç, lluita, honradesa, honestedat... No és la crisi, fa anys que passa. Mai havíem volgut ser funcionaris, mai havíem deixat de pagar, mai érem mal educats, mai érem analfabets, mai érem ganduls... El que és un miracle no és ser independentista: és ser català. Actuar com a català: parlar català al teu país sempre, no canviar de idioma; conèixer el teu país, la història, la cultura, la gent. Això és el miracle, aquesta és la independència. Perquè el dia que s’hagi de donar el pas, aquell dia, aquell dia que tot començarà i durà anys de feina, esforç, sacrifici, lluita, generositat, patiments (ja cal que escoltin el que diu Charles E. Ehrlich sobre el que suposa la independència), aquell dia ja vull veure quants que es diuen independentistes fan un pas enrere, o els hi ha entrat pressa però per amagar-se. Aquell dia només hi ha un adjectiu que pot donar el pas: els catalans. Això, és clar, si realment ens independitzem de la veritable independència que ens cal: independitzar-nos del substantiu covardia.