Comentaris

Ni una de les mesures de reajustament econòmic que ha adoptat el govern Rajoy es pot qualificar d’original, imaginativa o incentivadora. Ni una. Totes van en la línia de retallar, retallar i retallar. Creen neguit, malestar, incertesa, poca esperança... L’augment de l’IVA, l’eliminació de la paga extra de Nadal als funcionaris, eliminació de les deduccions fiscals per adquisició de casa, els dubtes sobre la futura reforma de les pensions... no hi ha cap mesura que desperti un mínim grau d’il•lusió. Ni la liberalització dels horaris comercials –una mesura que beneficia al ciutadà normal i corrent- pot ser rebuda amb simpatia. Algú pensa que augmentaran les vendes amb uns productes que seran més cars i amb una societat que serà més pobra i amb més aturats?

Rajoy ha malgastat una excel•lent oportunitat per fer política de debò; per demostrar que és un home d’Estat; per dissenyar un futur possible a partir de reformes estructurals. I no ho ha fet. Era un bon moment per reduir autonomies i deixar solament les històriques; era un bon moment per eliminar ministeris i estructures sobrants de l’administració central; era un bon moment per tocar l’exèrcit (encara que fos simbòlicament); era un bon moment per pactar una reforma institucionals que donés com a resultat final l’eliminació del Senat (una cambra legislativa que si no existís ningú la trobaria a faltar)... Però no ha fet res de tot això. Tot al contrari. Europa ha exigit a Espanya una reducció de 65.000 milions d’euros de dèficit públic i Rajoy, enlloc de mirar d’estalviar primer en estructures prescindibles, ha optat per carregar contra allò que és més sensible: els preus de les coses, que a l’encarir-se generen menys moviment econòmic; per tant, generen menys indústria i provoquen que les empreses tinguin menys ingressos; per tant, que sobrin treballadors; per tant, que hi hagi més atur, més pobresa i més conflictivitat social.

Però aquesta manera de fer política ha de servir als polítics catalans per fer encara més pedagogia de la necessitat que Catalunya recapti tots els seus impostos, els gestioni i pacti quants diners paga pels serveis prestats per l’Estat. És evident que si Catalunya tingués un grau d’independència igual al del País Basc i Navarra –acceptat i aplaudit per socialistes i populars—no hauria hagut de fer tantes retallades. Dit d’una altra manera: si els ciutadans de Catalunya tinguessin els mateixos drets que els ciutadans que viuen a Euskadi o Navarra –no menys com ara- ni s’hauria hagut de retallar tant en sanitat, ni en educació... ni ara el govern de la Generalitat s’estaria plantejant una nova retallada pel 2013 per l’anunci de Rajoy de situar el dèficit públic de les autonomies en el 0,7%.

Com demostren les enquestes, a Catalunya cada cop s’entén més que hem de tenir la clau de la nostra caixa. Ja se sap que des del punt de vista legal hi ha dubtes sobre la seva viabilitat. Ara bé, si la major part del poble de Catalunya ho vol –i cada cop més les enquestes diuen que sí-, i si la major part de les formacions polítiques ho defensen –el PSC s’ha de posar les piles perquè els seus votants volen el Pacte Fiscal- no hi ha cap llei que s’hi resisteixi, ni que no pugui ser modificada, ni la majoria absoluta que ho pugui evitar.