Comentaris

Dos casos han transcendit darrerament bastant més enllà d’aquesta olla de grills, cabina dels germans Marx o hipermercat de l’insult en què, malauradament, també pot convertir-se Twitter. Tot i que no són els únics exemples, els incendis de l’Empordà, en ple debat sobre el pacte fiscal, i el cas del jugador de la selecció espanyola d’hoquei herba, Àlex Fàbregas, en atrevir-se a confessar els seus sentiments nacionals, han desfermat una onada de “catalanofòbia” de cent quaranta caràcters de vergonya aliena i que, des d’aquí, convido a qui en tingui ganes a mirar si té algun precedent en un altre indret de l’Europa civilitzada i democràtica de la qual encara formem part.

De moment, el que jo m’he entretingut a fer és a mirar els perfils i la fotografia de moltes d’aquestes persones capaces de proferir amenaces de mort, desitjar les tortures més cruels o, directament, cridar a l’aniquilació de tot un poble. La meva indignació s’ha tornat tristesa infinita en veure que, entre els que demanen la lapidació d’uns i altres abunden els nois de 18, 20 o vint-i-pocs anys!

Aquests dies hem recordat la cerimònia d’inauguració de Barcelona 92 i com aquells Jocs van traslladar una imatge de modernitat i avantguarda de Catalunya sí, però també d’Espanya que es correspon poc o gens amb la realitat. Què ha passat perquè els nois que van néixer en aquell moment o que ni tan sols eren un projecte siguin capaços de proferir amenaces i insults en un to que res té a envejar al de la preguerra del 36? Ningú es prendrà seriosament unes actituds que són molt més que un símptoma? Cap a on han mirat determinats dirigents polítics mentre això s’incubava? I què hem de dir d’alguns mitjans de comunicació i la seva quinta columna d’opinadors i tertulians que han sembrat odi i rancúnia manipulant la realitat i apel•lant als instints més baixos de les persones?

Estem com estàvem, com hem estat sempre. I si no hem avançat i ens hem de fer les preguntes de més amunt és també responsabilitat del silenci i la veu baixa d’aquella Espanya tolerant i de tradició demòcrata que tant ens ha decebut els últims anys i que realment sembla no haver existit mai més enllà de les il•lusions i els somnis d’alguns. S’han plegat, per acció o per omissió, al model identitari i excloent de l’altra Espanya, la que ja fa molts anys ha guanyat la batalla de l’opinió pública i ha connectat de meravella amb les noves generacions 2.0.

Twitter és per a mi un canal a mig camí entre la barra d’un bar i un mitjà de comunicació “tradicional”. La diferència rau en què, amb Twitter, les opinions passen a ser de domini públic i, signades, adquireixen una dimensió talment com si les haguéssim publicat en qualsevol diari o revista, sigui quina sigui la seva difusió. Twitter ens eleva a la categoria de notícia allò que ja sabíem o intuíem que passava a la barra d’un bar de Sevilla o de Salamanca. Per bé o per mal, és el batec de la societat de la informació d’aquest segle XXI i les expressions que s’hi reflecteixen han de ser valorades per la justícia amb la mateixa vara de mesurar que la resta de mitjans de comunicació. La llibertat d’expressió i opinió és sagrada però en el seu nom no es poden tolerar injúries, calumnies i, encara menys, amenaces de mort…