Quim Torra

Hem vingut al món a empipar i a molestar. Som uns antipàtics. Que encara no ens hagin dit bruts, que no ens dutxem ni ens canviem els mitjons, mal educats i ronyosos és qüestió de temps. Ja arribarà. El llenguatge polític català s’ha enriquit darrerament gràcies a les extraordinàries aportacions de la Sra.Terrón, del Sr.Obiols i de l´Honorable President Montilla. Ells ho tenen clar: a Europa, a parlar de les quotes de pesca i de vaques. Així tothom està content, t’agafen del braç, et donen uns copets a l’esquena i et deixen anar un “Nice, very nice these catalans!”. I apali, fins d’aquí l’any que ve que tot s’arreglarà, segur. Petons i abraçades.

Dia a dia, els socialistes catalans han anat destil•lat la seva manera de ser. No ha estat fàcil aconseguir, per exemple, que en aquests 30 anys de democràcia ni una sola vegada el PSC hagi votat en contra del PSOE. A pesar de Loapes i Estatuts retallats, el PSC ha optat sempre per la simpatia, l’apoteosi de la cordialitat, l’encaixada fraternal. A Madrid, a Europa i a on sigui. Així s’avança, es fan amics, els països progressen i els càrrecs es mantenen. Vegi’s el cas del Sr.Borrell. No hi ha ningú més simpàtic al món que un socialista català, simplement perquè tots els seus antipàtics han estat degudament eliminats. Fins de la seva memòria històrica han acabat esborrant-los, com amb Josep Pallach, el gran antipàtic, un autèntic ogre. El tsunami de simpatia de la branca del PSOE a Catalunya ha pogut amb tot. Que de passada s’hagi endut qualsevol rastre creïble de catalanisme és un petit preu que cal pagar per continuar tenint una dentadura colgate i encantadora.

El sorprenent és que aquest a simpatia s’estén també a certes files catalanistes, que alerten sobre una “obsessió identitària” i nul•la capacitat de seducció, o ens renyen directament perquè, diuen, fem el ridícul. I és que es veu que no es pot anar per la vida preguntant al President del Parlament Europeu sobre la llengua quan hi ha temes tan interessants damunt la taula com els problemes de creixement de les tulipes holandeses o les captures de llobarros il•legals a les costes de Dalmàcia. Pobres europeus, a veure si els atabalarem ara explicant-los que hi ha una llengua que desapareix al Sud d’Europa.

Però vet aquí que ara surten 1.000, 2.000, 8.000 o 10.000 catalans que se’n van a Brussel•les, sense que cap partit polític ho hagi organitzat (i aquesta és la gràcia de l’assumpte). Tant se val el número final que siguem. Uns milers del catalans que tenen una idea de la simpatia diferent del de la Sra.Terrón ens disposem a anar a Brussel•les a dir alguna cosa més que Catalunya és una regió espanyola on es riu molt. Volem dir-los que volem ser tan simpàtics i tan feliços com un anglès, un noruec o un eslovè. Que pensem que qualsevol persona d’esquerres –i encara el PSC no ha desmentit que no ho sigui, d’esquerres- potser hauria d’estar al costat dels pobles que lluiten per la seva llibertat. Que creiem que qualsevol català hauria de desitjar pel seu país el que qualsevol europeu desitja pel seu. Que no volem que la nostra llengua tingui cap privilegi, sinó que simplement se la tracti com la italiana, la danesa o la lituana. Que defensem que ser no és cap sinònim d’empipar sinó d’existir. Que creiem que el ridícul el portem fent 300 anys i que ja seria hora que ens posem seriosos d’una vegada.

Només he pogut llegir en tota aquesta història entranyable de simpaties, una petita esperança. Assumpció Cantalozella, escriptora, una dona d’esquerres de sempre preocupada pel futur del seu poble i de la llengua dels seus avis clamava a El Punt des de les files socialistes per una presència massiva a Brussel•les. Gràcies, estimada Assumpta, i benvinguda al club dels antipàtics.