Opinió

Durant els darrers dies, el jutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón ha tornat a fer una de les seves actuacions espectaculars i estel•lars a Catalunya. La investigació que ara instrueix, anomenada Pretòria, examina una presumpta trama de corrupció urbanística que implica diversos ajuntaments (l’epicentre dels quals és Santa Coloma de Gramenet). D’aquestes corrupteles s’acusa a nou presumptes implicats, entre els quals hi ha l’alcalde de Santa Coloma, Bartomeu Muñoz; l'exdiputat del Parlament i exmilitant del PSC, Luis García; i alguns empresaris com Josep Singla, Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, els dos darrers desvinculats dels òrgans directius de CiU des de fa dues dècades. A tots ells se’ls acusa de tractes de favor a empreses, tràfic d’influències, falsedat documental i blanqueig de diners.

Tanmateix, la recerca de proves per part del jutge Garzón no pretén qüestionar el sistema al complet, i per tant no busca fer trontollar els fonaments de la democràcia. De la mateixa manera que no es pot confondre la part amb el tot, hem d’estar convençuts que el drama Millet i el drama Pretòria (si es confirma) només són una excepció. A hores d’ara, és absolutament inacceptable que s’intenti deslegitimar tot, i que s’engreixi la perversitat més gran que acompanya a la corrupció: la capacitat d’endur-se pel davant tota la feina ben feta de les persones nobles. Al contrari, davant la crisi convenen lideratges forts i sòlids, regeneració i confiança. Potser sí que hem deixat una mica enrera el mite de l’oasi català, però això no significa que visquem en un desert!

L’efecte gairebé maquiavèl•lic d’aquests tipus de crisis és que sempre pot sorgir algun il•luminat que tingui la temptació de treure el caparró i deixar la seva cagaradeta per desprestigiar a tot el país. A vegades els considerem “frikis”. Dilluns passat, l’amic Marçal Sintes escrivia en aquest mateix diari electrònic precisament sobre el “frikisme” i deia que aquest és inevitable. No hi podria estar més d’acord, per bé que convé afirmar que massa sovint els “frikis” sorgeixen dels mateixos partits polítics o bé els esperonen. Quan deixen de ser-los útils i es descontrolen, aleshores els “frikis” poden tenir la temptació de crear noves plataformes i posar-hi falsos líders populistes al capdavant per engegar aventures que només són fruit del descrèdit de la política que ells mateixos han promogut. Aprofitar el drama Millet o el drama Pretòria per aquest propòsit seria un error, perquè la corrupció és execrable però dur el país pel camí del pedregar tampoc és la solució.