Opinió

L’esquitxada ja està feta. Lluís Prenafeta fa vint anys que no té càrrec polític al Govern, i Macià Alavedra aviat en farà tretze que va deixar-ho, però els seus noms i les seves cares sonen. Era massa llaminer tirar d’ells dos com per resistir-se a obrir informatius i portades utilitzant-los, tot i que faci anys que no estiguin a primera línia política, a diferència dels principals inculpats socialistes en la Garzonada 2 a Catalunya. Era massa llaminer, com a mínim per a alguns. L’esquitxada era massa temptadora com perquè Cuatro l’evités, i així dimarts va obrir informatiu amb el titular: “Los hombres de Pujol, detenidos”. Tots els “homes de Pujol”? I els “homes de Montilla” com en Bartomeu Muñoz no? Massa llarg per titular, clar. Bartomeu què? No va sortir a la capçalera. Ni falta que en feia, devien pensar. Igual com tampoc TeleMadrid va poder evitar parlar de l’oasi que no era més que un “lodazal” o dels “patricios” catalans. Mala fe i males praxis professionals, tot junt al servei d’interessos polítics ben en clau espanyola i d’enfangament. És l’embolica que fa fort que ens han contagiat. És un esquitxar gens indiscriminat i sí molt selectiu, que es passa per l’arc del triomf mínimes normes deontològiques i d’urbanitat com el rigor, l’equanimitat o el pudor. Però el pitjor és que aquesta bruta estratègia no va contra CiU. No s’enganyin. És molt més que això. Va contra la credibilitat d’un país, de les seves institucions i d’un fer no sectari que fins ara s’hi havia imposat. Això, no ens enganyem, és per on tiren PP, PSOE i els pobres que inconscientment en viuen a remolc. Però cal desmentir falsedats. Només m’hi posaré amb dues, de moment.

Primer, contra el sectarisme. Si cometem l'acte d'extrema generositat de considerar el PSC i el PSOE com a "esquerra", hem de concloure immediatament per la via d’una simple regla de tres que és una flagrant falsedat la frase aquella que "l'electorat d'esquerra és més crític i passa més factura que el de dretes amb la corrupció". Amb l'afer Millet s'ha estat esquitxant matusserament i grollera una CiU que no té cap membre a peu de cap jutjat per aquest cas. I ara amb la Garzonada 2 diuen que Convergència ha d’actuar contra Prenafeta i Alavedra com José Zaragoza ha dit que ho farà amb el seu alcalde de Santa Coloma. Gran trampa que mira d’homologar el pes polític i de present dels uns (en actiu) amb el dels altres (fa anys retirats de la cosa pública). Però a la Catalunya esquitx que ens estan posant de moda, tot s’hi val en defensa de l’actual status quo. L’esquerra, passi el que passi, sempre guanya. Guaita, com la banca!

Però no. Hi ha hagut ja uns quants que no han pogut resistir-se a aquesta tàctica d'insult a la intel·ligència (i sobretot a la memòria) que vol fer passar bou per bèstia grossa i personatges més que terrenals per poc menys que per arcàngels de les mans netes. I el cas és que cal recordar-los que van haver de passar moltes coses (especialment per la presó exministres, exalts càrrecs o membres que encara ho són de l'Executiva del PSC) perquè la societat espanyola penalitzés un Felipe González que malgrat GALS, Filesas, Roldans, Marianos Rubios, casos Boes i mil altres pous de brutícia va arribar a quedar-se només uns centenars de milers de vots del PP l’any 1996 quan ja feia cinc vegades que repetia com a candidat a la presidència del govern espanyol.

Allò va esquitxar el PSC, i concretament Josep Maria Sala. Aquella època va arribar a esquitxar l'Ajuntament socialista de Pasqual Maragall, amb el cas Movilma. I ara em diran potser que el PSC no governa ininterrompudament des del 1979 a Barcelona? Això sí, durant anys amb la companyia dels també d'esquerres d'ERC, i de forma incondicional i sempre amb els “d'esquerres de debò” d'Iniciativa. Però, quina exigència tenen aquests suposats votants/gourmets d'esquerres a Barcelona, a Catalunya i a Espanya? Jo els ho diré: Com a molt la mateixa que els altres. Essent generosos, direm que ni en menor ni en major proporció que entre els electors de centre o de dreta.

I dos. A aquesta falsedat, arrel de la segona Garzonada, s'hi suma aquella de descriure Catalunya com l'oasi que mai no va ser. Però preguntem-nos-ho: Quan ha estat Catalunya un oasi polític? Potser quan van intentar ficar a la presó Jordi Pujol pel cas Banca Catalana? Potser quan el cas Planasdemunt va dur a la presó un ex-conseller? Quan el cas Casinos? Quan el cas Turisme? Però de què estem parlant quan parlem d'oasi català? Jo els ho diré: d'una estratègia teixida des de Madrid i des de l’espanyolisme de casa nostra per mirar d'embrutar la imatge de Catalunya, esbandida per petits polítics catalans que han copiat l'argument quan els ha convingut amb l'únic propòsit de mirar de pescar alguna cosa en aigües mogudes. Com quan als anys vuitanta, la porqueria dels governs González i els seus esquitxos només van servir a Catalunya per acabar amb la majoria absoluta de Jordi Pujol i per fer emergir amb força el PP d’Aleix Vidal-Quadras. Per cert que això últim els populars ho van fer a càrrec del vot que només pensa en clau PP-PSOE al cinturó metropolità de Barcelona per culpa del desgast socialista. Així que atenció en el proper cicle electoral a Santa Coloma i entorn. Potser som a les portes d’un nou triomf dels amics de la Catalunya esquitx.