Opinió

És un home agut, molt lúcid, fins i tot àcid, que mai no menysprea la intel•ligència de l’interlocutor. Me l’imagino davant del policia, “però senyor agent, ara que ja han fet l’escorcoll, vostè creu que trigarem gaire?”. El retrat d’en Lluís és el d’un home sensible, més romàntic del que mai m’admetrà, capaç de valorar les persones amb honor i les bones persones. De manera especial, capaç de valorar la llibertat i l’esforç. També la cultura catalana, i la bona literatura, i els costums de tota la vida. Sap plorar de riure, perquè en el fons sap plorar de viure. Distingeix bé entre els qui escriuen (o viuen) per a construir i els qui escriuen (o viuen) per a destruir. Ara l’han detingut per alguna trama urbanística a Santa Coloma en la qual Garzón sospita (sembla ser) que ha fet d’intermediari. Les imatges a TV3 eren explícites: Prenafeta al costat de Pujol, Prenafeta la mà dreta, Prenafeta i CDC, Prenafeta i Mas. Això quan ja fa anys i panys que no té res a veure amb el govern ni amb la direcció del partit nacionalista. No sé si es demostrarà que ha delinquit, però de moment és evident que no ho ha fet. No només perquè no m’ho crec d’ell, sinó també perquè així entenem la justícia a Occident. I, a banda d’això, el que també és evident és que ni Pujol ni CDC hi tindrien res a veure. I per tant el que ja no em semblen tan innocents com el meu amic són algunes iniciatives processals o judicials (és un dir), i alguns discursos mediàtics, així com l’oportunitat d’alguns moments polítics determinats per a escampar determinades sospites. Tot això, d’innocent, no en té res.

Aquesta secció meva es titula “la Catalunya real” perquè vol contrastar el mite de la “Catalunya fictícia” que alguns sectors polítics sempre havien acusat el nacionalisme de construir. Bé: el cas és que, un cop vist que la seva Catalunya real era molt poc real i que era molt més fictícia que la dels mites identitaris, ara alguna gent ha decidit imposar la seva visió de la Catalunya real per la força: i aquesta visió un dia ataca Laporta per espionatge, l’altre dia ataca la Trias Fargas per immoral i el tercer dia ataca Prenafeta i Alavedra per sospitosos. Aquest argument té uns guionistes que saben el que fan, professionals d’escampar la desconfiança i un relat determinat: el relat que afirma que el catalanisme i la burgesia catalana són en realitat una colla de malfactors que s’han construït un país a mida. Oi que és això, senyors? Oi que copsem bé l’argument de la pel•lícula? Oi que volen imposar la seva “Catalunya real” per qualsevol mètode i peti qui peti? Oi que tants atacs seguits contra uns mateixos objectius no poden ser pas casualitat?

Un record puntual, ara, per al diputat Ridao: ahir va aprofitar aquests moments de confusió col•lectiva per a dir al faristol del Congrés dels Diputats que estem davant d’uns obusos que apunten directament contra l’”oasi sociovergent”. Un altre relat, una altra ficció, un altre mite, que aprofita els moments de sospita generalitzada per a ressorgir d’entre les clavegueres. Un nou exemple de desesperació republicana, de nul•litat intel•lectual, d’odi irracional i d’absoluta coordinació amb l’estratègia abans esmentada. Adéu, senyor Ridao.

Si en Prenafeta i l’Alavedra (un altre gran personatge) han delinquit, ho pagaran i serà just (o com a mínim legal) que ho paguin. Però em temo que algunes actituds i alguns discursos busquen precisament fer del tot insuportable l’actual degeneració nacional i política. L’eina? La sospita general. L’objectiu? Més que electoral, estratègic: anem a omplir Catalunya de merda. És l’única manera d’aturar el perillós debat sobre determinades idees.