Opinió

“La veritat, per si sola, no et farà lliure”
George Lakoff, expert nord-americà en campanyes molt seguit pels socialistes espanyols i catalans

Un dels problemes de la política contemporània és que les enquestes, a més d’oferir pistes més o menys plausibles sobre com es mou la societat, té efectes no sempre benèfics per als partits i els seus empleats. Mentre corren els rumors sobre un eventual avançament de les eleccions al Parlament, que podrien celebrar-se el juny en comptes del novembre, la majoria de sondejos efectuats per uns i altres assenyalen una tendència clara: els actuals socis del tripartit podrien deixar de sumar. ERC patiria una davallada molt important, ICV també perdria suport i el PSC, tot i repuntar, no podria compensar el retrocés del seus aliats. D’altra banda, per primera vegada en tres dècades, els socialistes veuen realment amenaçada la conservació de l’alcaldia de Barcelona, un extrem que implicaria desmuntar el nucli de poder més ben greixat, més nombrós i més enquistat del qual gaudeixen, des dels temps immemorials de Narcís Serra, cèlebre pels seus reconeguts mèrits com a financer i filantrop de primer nivell.

La coincidència de les dues hipòtesis que les enquestes apunten en aquests moments – pèrdua del Govern de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona – ha encès totes les alarmes a la seu central del PSC, al carrer Nicaragua. I les ordres han estat taxatives: cal fer servir absolutament tot contra el rival. Empesos pel nerviosisme i pel pànic, els que dirigeixen les estratègies electorals de Montilla i Hereu s’han concentrat en un sol objectiu: intentar destruir amb míssils la credibilitat de Mas i de Trias, peti qui peti. Només se salvaran – pensen els socialistes – si aconsegueixen transformar la percepció pública de Convergència. Es tracta que CiU deixi de veure’s com una alternativa creïble que pot governar millor Catalunya i Barcelona. I, per portar a terme aquest pla, han trobat allò que consideren pot ser la gran arma de destrucció massiva: el cas Millet, que malden per convertir en el cas Convergència. L’alcalde mateix va deixar anar, durant una recent trobada amb càrrecs municipals i pensant que ningú no el sentia, com de beneficiós resulta aquest nou clima per a la cursa electoral socialista.

Atès que no han pogut provar res de caràcter il•legal ni delictiu, els socialistes han animat un debat delirant sobre el caràcter més o menys ètic dels convenis entre el Palau de la Música i la Fundació Trias Fargas. Llàstima que, en aquest debat sobre ètica, no hagin invocat la primera autoritat catalana en una matèria tant sensible: Josep Maria Sala, el dirigent del PSC que fou jutjat, condemnat i empresonat pel cas Filesa i que, a data d’avui, segueix treballant per la causa com si res.

Les coses estan així. Cada setmana, cada dia, cada minut, els socialistes i els mitjans afins faran tot el possible per projectar l’ombra de la sospita més tòxica sobre Convergència. Serà constant. Si cal, diran que Mas i Trias es menjaven nadons crus que els servia el lladre Millet en safata de plata. Tot s’hi val. És una cursa desesperada: cal remuntar en les enquestes per evitar la catàstrofe que fóra perdre els dos xiringuitos més estimats del clan. Cal salvar Montilla i Hereu, el temps passa i cada instant compta. La política realitzada per altres mètodes, com va dir-nos el clàssic, només té un nom: guerra. No us enganyeu: els atacants no volen fer presoners, encara que, a Madrid, el ministre Corbacho – últim somiador d’una sociovergència – pacti la nova llei d’Estrangeria amb el diputat Campuzano.