Cultura

Pocs actors són capaços de participar en sis pel·lícules en un any...
Considero que tinc una sort brutal. Darrerament em donen més feina de la que puc assumir. La crisi actual afecta al món del cinema a nivell de producció i inversió, però no a nivell creatiu.

‘Partir’, una història d’amor obsessiu...
Si, però, en el fons, amb una proposta de feminització de la societat. En aquesta història descobrim una reivindicació de la llibertat de la dona i crec que aquesta és una lectura molt positiva. És hora que les dones decideixin més en el món masclista que hem inventat.

Sempre ha estat molt lligat a França a l’hora de formar-se i treballar. Què hem d’anel·lar del país veí a l’hora de fer cinema?
França va decidir fa molts més anys que Catalunya que la cultura era una inversió essencial pel país. Aquest fet comporta que la paraula cinema tingui una connotació molt més profunda, molt més rica que aquí. El cert és que porten molts més anys fent les coses amb cara i ulls i, a més, estan més avançats en quant a recursos.

Però molta gent coincideix en apuntar que el cinema català passa per un bon moment...
Hi estic d’acord. A Catalunya no hi ha un problema de talent, ni molt menys. Tenim guionistes, directors, actors. Cal, però, crear un públic, i que les institucions creguin en allò que es fa a casa. Hi ha una manca de compromís en defensar la cultura i entendre-la com una manera de sobreviure essencial pel futur.

Ha declarat recentment que troba “positiva la independència dels pobles”...
Els catalans tenim cert sentiment d’incomprensió i per això cal que cadascú digui el què pensa. Crec que la independència és positiva, a molts nivells, cultural, econòmic, expressiu, sexual. Per tant, la independència nacional i dels pobles també em sembla un concepte molt positiu.

Llavors, es declara independentista?
Depèn, cal entendre què significa això d’‘independentista’. Nosaltres en podem tenir una concepció determinada, mentre que per a una persona de Càceres, per exemple, independentista pot ser sinònim de violència o terrorisme. Estic a favor de l’autodeterminació dels pobles. Entenc que els països catalans som una entitat nacional i, com a tal, és desitjable que siguem independents i què decidim què volen fer i cap a on volen anar. No acabo d’entendre aquella gent que crida “som una nació” però no vol la independència.

En aquest sentit, ha donat suport a la consulta sobiranista del seu poble, Vilanova i la Geltrú...
El que trobo potent d’aquestes iniciatives és que els ajuntaments les recolzin. Cal demostrar que l’independentisme no és un moviment de quatre violents, ni quatre ‘hippies’, ni quatre que fan pintades o llencen estelades contra els Mossos d’Esquadra. Les consultes ens permetran desacomplexar-nos i assumir que som una nació capaç de decidir què volem ser, sense fer mal a ningú, sense ser violents, ni terroristes, ni posar bombes, ni tant sols oposant-nos a ningú. Les consultes no han d’interpretar-se com una acció de ràbia contra els espanyols.

En una entrevista el 2006 després rodar ‘El Laberinto Fauno’ deia que “no hi ha monstre més horrible que l’ésser humà”. Els darrers esdeveniments relacionats amb la corrupció confirmen la seva teoria?
On hem de millorar més com a país és en tot allò que fa referència a la gestió dels diners públics. Des dels ajuntaments fins a les altes institucions, cal posar-hi control. El cas Pretòria fa riure, aquestes coses tothom les sap des de fa temps. Ara n’han sortit tres, però n’hi ha més de 3.000.

Desencisat amb la política?
Sí. No només són els partits i en com es financen, que és quelcom escandalós i que fa vergonya, sinó com difonen el concepte de democràcia, quan ells són els primers en no exercir-la.

Què va suposar interpretar un capità de l’exèrcit franquista a ‘El laberinto del Fauno’?
És una de les grandeses d’aquesta feina. Jo m’ho prenc com un joc, no necessito identificar-me amb el paper que faig i menys quan em fan dir frases com 'Que mi hijo crezca en una España limpia y nueva’. El cinema et permet disfressar-te de caputxeta o de llop ferotge.

Què n’opina sobre la llei del cinema que prepara el govern?
Em sembla bé que es vulgui equiparar el cinema en català al doblat en castellà, però tinc la sensació que d’aquesta qüestió se’n fa molt més rebombori des de fora que des de Catalunya. Respecte el català en l’ensenyament passa exactament el mateix; des de fora de Catalunya es veu com una amenaça, com quelcom excloent i, fins i tot, ‘abertzale’, mentre que aquí es viu amb tota normalitat.

Treballar a Hollywood, una il·lusió o un objectiu que no interessa.
L’expressió ‘treballar a Hollywood’ no significa res. Si algú m’assegurés que als Estats Units em pagarien quatre vegades més que aquí, m’ho pensaria. Però ara per ara això no s’ha donat i tampoc és el meu objectiu. Tinc molta sort de poder treballar en cinema i teatre i no m’atreveixo a demanar més.

A ‘Partir’ veiem com les relacions a tres bandes són, si més no, complicades. I en política, confia en els tripartits?
En principi no tindria perquè no confiar-hi. Trobo que és un pas enrere dir que un partit no pot estar format per dos, tres o més grups. Es tracta de posar-se d’acord, de dialogar. Tot i això, no confio tant en la lucidesa dels protagonistes, en la capacitat de mirar cap a si mateixos. L’important seria que es posessin d’acord, no en els seus interessos, sinó en els dels ciutadans.