Política

Quina valoració fa del cas Pretòria. L’ha sorprès?
És un desastre que els Ajuntaments tinguin competències en urbanisme. Sempre he estat partidari de l’autonomia municipal, però menys en aquesta qüestió perquè, alguns més i altres menys, alguns amb legalitat i altres des de la il•legalitat, però moltíssims municipis han fet coses que no s’haurien d’haver acceptat. Des d’aquest punt de vista no m’estranya res.

I personalment? Vostè coneix Lluís Prenafreta i Macià Alavedra.
Sí, són amics meus i mentre no hi hagi una raó poderosa continuaran sent amics meus. Del senyor Garzón no me’n fio gens. És un monstre d’egocentrisme, enemic dels bascos i dels catalans –durant els Jocs Olímpics va tolerar la tortura a nacionalistes catalans-, per tant, mentre no quedin demostrades les acusacions jo no me’n fio. Crec que Garzón ja hauria d’haver estat expulsat de la magistratura.

Creu que aquest cas és la punta d’un iceberg o un cas aïllat?
Aquí n’hi ha molts menys casos corruptes que a la política espanyola. Nosaltres no tenim ningú com l’amic del rei, el senyor Colon de Carvajal; ni tenim ningú com els Albertos, que han estat prou potents i han tingut prous diners per aconseguir que el Tribunal Constitucional, canviant tota la jurisprudència i totes les normes, revoqués una sentència ferma de presó del Tribunal Suprem. Per moltes coses que hi hagi als municipis de Catalunya som lluny de Marbella, Benidorm i llocs d’aquests. Nosaltres encara no hem tingut ningú amb tants alts càrrecs com el president del Banc d’Espanya o el director de la Guàrdia Civil barrejats en negocis bruts. Per tant, l’autoflagel•lació que ens fem els catalans em sembla bé, perquè hem de ser exigents amb nosaltres mateixos, però no oblidem que els altres són molt pitjor.

I del cas Palau, què en pensa?
Conec personalment Fèlix Millet, però no hi he tingut cap amistat. Havíem coincidit en algun dinar de les entitats de Barcelona. M’ha sorprès, però no tinc cap motiu per doldre-me’n. Se sentien rumors, però no creia que les dimensions del cas fossin així.

Creu que ambdós casos poden perjudicar les institucions del país?
En el cas Millet no s’hi ha de barrejar el Palau. El Palau només ha estat una víctima del senyor Millet. Potser els patrons podrien haver estat una mica més malfiats. És absolutament inadequat culpabilitzar la cultura catalana pels actes d’una persona. Respecte les institucions municipals, l’Ajuntament de Santa Coloma és important, però hi ha nou-cents ajuntaments més a Catalunya.

Definitivament s’ha trencat l’Oasi català? O mai ha existit?
La política catalana va tenir un cert nivell d’entesa mentre hi va haver la gent de la generació antifranquista. Jo era un d’ells, un dels més vells. Ara, actualment, hi ha gent nova i la situació ha canviat. Però repeteixo, si ens comparem amb la política espanyola, la catalana està menys podrida. Però allà com que tenen més poder també poden tapar més coses.

El passat mes de maig vostè va anunciar un tomb d’Esquerra cap a Regarupament.
No es tracta d’un tomb. Si algú ha fet un tomb ha estat Esquerra que s’ha desviat de la seva tradició i dels seus principis.

D’acord. Doncs, què no li ha agradat d’Esquerra per seguir Joan Carretero cap a Reagrupament?
Després de l’experiència del primer tripartit, fer el segon. Però més que això, la meva diferència amb Esquerra és de base ideològica. La doctrina “de la pluja fina del catalanisme” i “creure que la independència és un horitzó” va en contra dels principis del partit. No oblidem que durant la República, amb cinc anys de normalitat, Esquerra va proclamar en boca de Macià la república catalana i en boca de Companys l’Estat català. Això era Esquerra Republicana i aquesta és la meva Esquerra. Ara el partit s’ha transformat en una agència de col•locació i en una eina per arribar al poder.

Vostè parla de fa molts anys... El gran canvi és quan Esquerra entra a la Generalitat?
Sí. Fa anys que Esquerra ha canviat, però no tant com en els darrers anys. Del primer tripartit, jo no n’era partidari, però era defensable. Ara, el segon ja no té justificació.

Puigcercós va ser elegit candidat per Esquerra a la presidència de la Generalitat. En el seu discurs va semblar que intentava recuperar el missatge independentista que vostè enyora.
Sí, però immediatament el senyor Ridao va rectificar una mica el discurs i Puigcercós no ho va desmentir. No crec que hi hagi canvi. Ara, en Joan Puigcercós és un home intel•ligent i no es pot eliminar cap possibilitat, ja veure’m que farà.

De cara possibles aliances en les properes eleccions, quina aposta fa?
Jo crec que si el tripartit suma, tornaran a pactar. Però si no sumen tot és possible.

Vostè que els coneix a tots dos, com valora que Carod-Rovira no vagi a les llistes?
Em sembla que lògic que quan algú ha tingut el càrrec més important del partit després no vagi de número dos. No acostuma a fer-se i m’estranya que Carod hi volgués anar. No ho vaig fer jo quan em va succeir en el càrrec Joan Hortalà, Obiols tampoc ha estat mai número dos després de ser número 1, Pujol tampoc... Carod hauria estat el primer cas de la política catalana.

Els problemes entre Carod i Puigcercós creu que eren una qüestió de caràcter?
Això passa a tots els partits.

Sí, però no tots els partits són assemblearis.
Les critiques que s’han fet a Esquerra en aquest aspecte són injustificades. En tot cas, criticaria que a Esquerra són poc autènticament assemblearis.

Fins on creu que pot arribar Reagrupament?
Confio que Reagrupament tindrà un bon resultat electoral i confio que en Joan Carrtero i els qui l’envolten ho sabran administrar.

I no pot ser simplement una bafarada d’entusiasme?
Reagrupament tindrà uns quants diputats i a través de l’acció d’aquests diputats durant la pròxima legislatura serà quan es podrà veure si Reagrupament esdevé un partit important en la política catalana o si ha estat un fenomen fugaç. Això dependrà dels seus elegits.

S’atreveix a fer un pronòstic?
En política no es poden fer pronòstics. Contràriament als missatges que surten a la premsa, que intenten minimitzar a Reagrupament, crec que hi haurà presència al Parlament perquè a l’opinió pública hi ha moltes persones que comparteixen una visió nova de la política i demanen coherència.

Carretero també aposta per donar suport a Convergència abans que es formuli un tercer tripartit. I està d’acord?
Sempre he cregut que en una nació sotmesa, colonitzada, com és Catalunya, les qüestions nacionals en política han de tenir preferència. No hem d’estar junts en el govern, però sí prioritzar les qüestions nacionals sobre la resta.

Com veuria Joan Laporta com a cap de llista de Reagrupament?
A les pròximes eleccions farà massa poc temps que ha estat president del Barça i penso que no voldrà participar. Això no vol dir que no vulgui intervenir en política, però potser no tan aviat.

Doncs qui hauria de ser el cap de llista de Reagrupament?
En Joan Carretero.

Ell prefereix una persona externa.
Crec que s’equivocaria si no encapçalés la llista. És un actiu important per Reagrupament i un exemple en molts aspectes. Confio que ell sigui el cap de llista.

Creu que cada vegada tenim la independència més aprop? Carod-Rovira parlava del 2014.
Donar una data sempre és un error. Sempre he cregut que, si no es produïen esdeveniments imprevistos, la independència al 2014 era impossible. De totes maneres crec que és més pròxima que anys enrera. Tinc la sensació que molts catalans que fins ara no se n’adonaven, ara veuen que amb Espanya no hi ha res fer. El fracàs del nou Estatut, aquesta sentència que s’aproxima del Tribunal, la comèdia del finançament... tot això demostra que fins i tot amb aquells espanyols més proclius a entendre’ns estem a anys llum de distància.

Creu que les consultes per la independència programades pel 13 de desembre a diferents pobles de Catalunya tindran alguna repercussió a Madrid?
És útil que es facin, però no faran cap pressió a Madrid. Madrid no està disposat a cedir res. La independència ha de ser decisió nostra, només depèn de nosaltres. Pensar que ens l’atorgaran és somiar.

La independència ha de sortir del Parlament?
Sí. El Parlament de Catalunya ha de decidir sotmetre a consulta la independència del país. El govern espanyol la prohibirà, però s’haurà de fer igualment. Entremig hi ha una etapa indispensable i que de moment no sembla fàcil: els diputats catalans a Madrid, els que es diuen nacionalistes, haurien d’estar sistemàticament sempre en contra del que digui o faci el govern espanyol. Quan era secretari general d’ERC, el partit mai va votar cap investidura ni cap pressupost. Ara aquesta via encara s’hauria d’extremar més. S’ha de votar contra totes les propostes del govern espanyol siguin bones o dolentes. Aquest és el camí per preparar la independència.

Però mentre no s’assoleix la independència el país ha de caminar, avançar.
Catalunya només avançarà amb la independència. Ara perdem un llençol a cada bugada. La única manera d’aconseguir la independència és boicotejar el 100% la política espanyola.

Una altra persona de molts anys d’experiència, el doctor Broggi, també s’ha associat a Reagrupament. L’edat els fa dir: ara o mai?
L’experiència ens demostra que no hi ha un altre camí. De jove jo era independentista. A finals del franquisme vaig tenir l’esperança que potser sí ens podríem entendre i, malgrat defensar el dret a l’autodeterminació, vaig deixar la independència de banda per veure què passava. Però des de la mort de Franco han passat més de trenta anys i totes les coses que he vist m’han indicat que no hi havia res a fer.

Està preparant un llibre, què ens pot avançar? Quan es publicarà?
Això ja es veurà. A la meva edat vaig tan a poc a poc fent les coses que no puc donar cap data.