Opinió

La setmana passada, arran del meu article ‘Estimats comunistes’, publicat en aquestes mateixes pàgines volàtils, vaig poder detectar, en els comentaris dels lectors, un prejudici bastant estès, el qual podríem resumir amb les paraules d’un l’articulista d’aquest mateix diari, Miquel Martín, que va deixar escrit que gràcies a l’herència del comunisme ara tenim una esquerra verda, l’única, diu ell, preocupada pel terrabastall climàtic.

És a dir, que de l’utopisme carnisser comunista va ser una farsa horrorosa —reconeguda gairebé per tothom amb dos dits de front—, però que en la seva intenció hi ha hagut mesures lloables, les quals, posades al dia, són les úniques que poden salvaguardar idees com la justícia social o la sostenibilitat.

El que no deuen saber els que afirmen aquestes coses és que, reivindicant el comunisme com a portador d’aquestes ànsies romàntiques van contra la veritat històrica: el pensament bolxevic va esclafar també els qui les esgrimien en el seu moment; els comunistes que triomfaren es van encarregar d’eliminar tots els que pensaven d’una manera similar als que ara es posen la medalla, curiosament, de ser els seus hereus! És a dir, reivindiquen l’herència d’un pare que pretenia eliminar-los.

A més, els que així pensen lliuren tot el comunisme al totalitarisme leninista i stalinista, el qual era d’un nacionalisme agressiu i triturador de totes les altres realitats nacionals i ètniques que incloïa (i inclou) Rússia: ucrainians, txetxens, jueus, tàrtars…

Basti un exemple: el moviment ecologista no comença a Europa ni a Rússia de la mà de l’esquerra, sinó als Estats Units als anys seixanta; tothom està d’acord en posar com a gènesi del moviment ecologista el llibre ‘La primavera silenciosa’ de Rachel Carson (una científica, no cap militant de cap partit): només en un país desenvolupat, culte, i amb una ciència poderosa podia sorgir la percepció real del mal que podien fer els pesticides en el medi ambient, per exemple. És a dir, és als demoníacs Estats Units —capdavanters en ciència i tecnologia que permet detectar-ho— on es descobreix de quina manera l’home pot estar fent mal a l’entorn planetari.

¿Què feia mentrestant el comunisme? Ara es declara portador de les idees verdes, però mentre aquestes començaven a córrer—repeteixo, des dels EUA…— als països comunistes es contaminava molt més que als països capitalistes! Escolteu aquestes paraules: ‘L’horror ecològic de l’antiga URSS no té rival a cap lloc del planeta. El menyspreu per la naturalesa i la salut de la població inculcats per la industrialització forçosa de l’estalinisme ha quedat en la ment de tots, particularment de la classe dirigent’. ¿Qui així parla sabeu qui és? Doncs el líder de Greenpeace a Rússia, Litvinov!

No sé d’on ha sorgit la idea, doncs, que ‘els hereus posats al dia’ dels comunistes són l’esquerra verda. Va contra la veritat dels fets; a més, tampoc oblidem que la tirania comunista de Kim Jong-Il —que no censuren els comunistes nostrats— és un dels països capdavanters en proves nuclears arreu del planeta. I mireu aquesta llista: entre els deu llocs més contaminats del món, a dia d’avui, n’hi ha quatre de Rússia —per culpa de la política comunista, com explica el líder Litvinov—: i els dos primers llocs són russos, a més, i tot per culpa de la Guerra Freda contra el maleït capitalisme destructor de l’atmosfera! ¿Sí o no?

És a dir: que comunisme no té res a veure amb protecció del medi ambient. I que els comunistes ‘actualitzats’ s’atribueixin la seva defensa en exclusiva em sembla, més aviat, una blasfèmia. ¿Com poden ser verds i, alhora, reivindicar el llegat comunista? És totalment contradictori.

Més coses: un comentarista deia que sense comunisme no hi hauria Seguretat Social. Doncs, tampoc, miri: l’Estat del Benestar és un invent alemany del segle XIX, el canceller Bismack, que no tenia ni un pèl de comunista, va implantar les polítiques de protecció social —ell en deia ‘Cristianisme aplicat’— per mirar de fer front a les reivindicacions comunistes, engegades vint anys abans pel Manifest de Marx. És a dir: és la gènesi del moviment obrer la que aconsegueix la implantació de la seguretat social, és cert, però no els bolxevics de gairebé cinquanta anys després —que van abolir-lo. I així recordem els obrers polonesos de Lech Walesa: els obrers de les drassanes de Gdansk s’oposaven a la política del suposat ‘paradís dels obrers comunistes’. Els obrers polonesos contra els hereus de Stalin!

Més dades: l’expressió ‘Estat Social i democràtic de dret’ és més antiga que els bolxevics, els quals la consideraven una perversió que s’havia de tallar per implantar la vertadera igualtat a la força. ¿Sabeu qui va implantar la Seguretat Social a Espanya? ¿No?

Doncs Franco!, i ja en plena Guerra Civil: molts dels anomenats avenços socials han vingut de la mà de governs altament conservadors. No fa falta ser comunista per crear polítiques de protecció social, ni ser d’esquerres ni de dretes per fer caritat a qui ho necessita, ni per tenir consciència ecològica. A vegades volen que sembli que si vostè s’apiada d’un gos apallissat o d’un veí a l’atur ho fa perquè l’esquerra —verda o roja— l’ha conscienciat. Un altra perversió ideològica: voler-se atribuir la paternitat dels sentiments altruistes de la ciutadania.

Diu també Miquel Martín: ‘A casa nostra convindria recordar que, durant dècades, l’única resistència antifranquista real van ser els comunistes’. Doncs miri, això tampoc és veritat: des del catalanisme (més o menys liberal, o independentista, ‘Estat català’, d’esquerra republicana…) es va fer molta oposició, des del primer dia, al règim franquista, i em sembla que la democràcia cristiana, per exemple, no té ni un pèl de comunista —Jordi Pujol, a la presó, i torturat…—, talment els republicans espanyols o els carlistes, o les altres ales de l’esquerra radical, com socialistes i anarquistes, els quals, a més, eren atonyinats pels propis comunistes, per les mateixes raons que matxucaven els burgesos. Hi havia, en temps de Franco, molts més partits polítics prohibits que els pròpiament comunistes. ¿Per què, doncs, donar-los l’exclusiva de l’oposició al dictador? Deixem de dir mentidetes, i fem servir una mica el carnet de la biblioteca.

A més, ¿quina legitimitat o puresa podria atorgar la simple oposició a la tirania franquista? Franco va ser un dictador infame —i un assassí de masses en bona mesura—, però si hagués perdut la Guerra Civil i Espanya hagués caigut en mans del partit comunista en l’òrbita bolxevic doncs no sé què hauria estat pitjor. Entre la Rússia de Stalin dels anys quaranta i cinquanta i l’Espanya de Franco trio aquesta, molt més respirable, sobretot a partir dels anys seixanta. Entre un totalitarisme i un autoritarisme hi ha diferències de grau: també la infàmia admet gradacions. Sí, un Pol Pot ibèric hauria pogut ésser molt pitjor que el tristíssim franquisme: potser el nostre Mariscal Tito hauria exterminat tots els catalans, un per un, un genocidi amb sang i fetge, amb milions i milions de morts —la capacitat per matar del Partit Comunista espanyol està més que demostrada en el llibre Paracuellos, de Ian Gibson, on es documenten dos milenars d’assassinats (serveixi de recomanació literària).

Un altra ximpleria —i acabo—: “l’independentisme que es trencava la cara, el que arriscava, procedeix de la tradició marxista”. Doncs tampoc, senyor Martin; Lord Byron marxa a Grècia per lluitar per la independència dels grecs contra els turcs l’any 1823, quan Marx tenia només 5 anyets. L’independentisme és d’arrel romàntica, deriva de Herder (segle XVIII) i del nacionalisme sorgit arreu d’Europa després dels estralls de Napoleó. La tradició marxista va ofegar les petites ètnies i nacions —tota utopia igualitària sempre vol esborrar les diferències.

Doncs res: alegria i, a la taula, bones maneres, que gràcies als comunistes i als seus hereus ara sabem agafar la forquilla i no fem rots mentre degustem les postres.