Opinió

Alguns dels últims estudis sobre el coneixement de la llengua catalana que té la població donen com a resultats unes conclusions no gens desesperants pel que fa a l'augment del nivell de competència passiva i, fins i tot, activa. Això vol dir que la llengua catalana és una llengua que ha augmentat el nombre de ciutadans que en tenen coneixement i, doncs, la difusió d'aquestes dades no fa altra cosa que estendre la idea que la situació del català ha millorat, que ja no corre el risc de desaparèixer, que tots els esforços que les institucions i la societat han fet per tal d'aconseguir “normalitzar” la llengua no han estat debades i que han donat els seus bons resultats.

Aquest és, però, un diagnòstic optimista i superficial de la situació real de la nostra llengua. D'entrada, és cert que la presència de la llengua catalana a l'escola ha donat uns fruits pel que fa al nivell de competència, i les conseqüències positives d'aquesta millora del coneixement del català, des de fa una generació aproximadament, s'estan recollint. Certament, si parlem català amb tothom, cada cop són menors les possibilitats de trobar persones que no ens entenen i davant les quals ens veiem obligats a abandonar el català. De fet, si es tracta de persones residents a Catalunya i no catalanoparlants amb una edat igual o inferior als trenta anys, podem tenir la seguretat que ens entendran sense cap problema i, fins i tot, que ens respondran en català sense gaires dificultats ni objeccions.

Per aquest motiu, totes les polítiques de normalització lingüística dutes durant la present democràcia poden felicitar-se d'haver aconseguit que la competència de la llengua catalana hagi augmentat en la gran majoria de la població no catalanoparlant d'origen. Així doncs, a tots els qüestionaris on es demana “Vostè parla català?” o “Entén el català?” l'altíssim nivell de respostes positives és tan abundant que la nostra angoixa i patiment davant l'esdevenidor de la nostra llengua no tan sols minva sinó que més aviat s'esvaeix.

Tanmateix, una anàlisi qualitativa dels nostres usos, i també quantitativa dels contextos en els quals fem servir la llengua, ens farà perdre optimisme perquè el cert és que el català és abandonat per part dels seus parlants, encara, amb una gratuïtat immensa. I el “Sí, parlo català” i el “Sí, entenc el català” mostren davant la realitat i el dia a dia els seus reversos, els quals no són altres que “Sí, parlo català, quan no l'abandono” i “Sí, entenc català, quan me'l parlen”.

Què ha fallat, doncs? Què no lliga? Què no funciona? Probablement, allò que falta, i molt, sigui creure en la llengua. Perquè, certament, la realitat de la nostra llengua és que té molts “practicants” , dels quals força pocs són realment “creients” i mantenen la llengua amb la constància i la normalitat que aquesta necessita per compartir-la i crear els àmbits d'ús necessaris per tal que tota la població que declara saber i entendre el català, i la que encara no el sap, el pugui utilitzar habitualment o bé aprendre'l. Creure en la llengua i, doncs, mantenir-la i compartir-la per part dels que la parlem és un requisit indispensable per aconseguir que l'alt coneixement general i abstracte que se’n té esdevingui un ús empíric i real que li atorgui el benestar que tant delera.