Opinió

Aquesta setmana hem celebrat la caiguda del mur de Berlin, i això, que a la capital alemanya ha estat commemorat amb canapès de fruita confitada i focs d’artifici, ha fet treure el cap als comunistes més gratinats, als quals se’ls ha demanat el parer sobre la caiguda de la trista farsa comunista.

Els comunistes són una gent molt graciosa, molt recalcitrant. Aquest diari digital va publicar dilluns passat una suculenta contraposició d’idees entre un brillant Carles Llorens (CiU), i Jordi Miralles (d’EUiA), on aquest darrer va deixar anar veredictes corprenedors, grans bogeries que fan plorar els àngels: reivindicacions de personatges tan sinistres com Ho Chi Ming, Mao, Fidel Castro, o Lenin: “Sense les elaboracions i pràctiques d’aquests dirigents revolucionaris (i d’altres) no es poden analitzar els avenços civilitzadors que ha viscut el món”. Això va dir el senyor Miralles.

Jo no sé si el senyor Miralles llegeix, viu en aquest planeta o si és simplement intel•ligent, però el que demostra amb aquestes paraules és que té una intolerància inexprimible a la veracitat dels fets, una incorregible mania per no adonar-se de la naturalesa de tot el que aquests personatges —assassins de masses, o ideòlegs de matances de burgesos— van atrevir-se a executar o a promoure. (Déu meu, si basta llegir la vikipèdia!)

Segurament, el senyor Miralles considerarà que jo sóc el desinformat, que estic emmetzinat per una historiografia capitalista o tendenciosa o ideològicament adreçada a mantenir les desigualtats socials, encara que crec que la veritat —del que feren aquests individus que ell no critica ni qüestiona— està per sobre del que jo o ell en pensem. Suposo que, per Miralles, tot el que expliquen Eric Hobsbawn, Tony Judt, Solyenitzin, Berlin, Brodsky, Gao Xingjian, Shalámov, i tants d’altres estudiosos i literats que han parlat de la mania d’aquests personatges per portar la gent en camps de reeducació —d’on no en tornen amb gaire salut, o convertits en cadàvers muts—, doncs tot això deu ser mentida, ¿oi?: els ‘avenços civilitzadors’ que aquesta gent ha portat al món són tan majestuosos que poden amagar, disculpar, dissimular, els milions de persones que moriren sota la fèrula de la seva bondat humanitària.

Ho Chi Ming, Mao, Fidel Castro, o Lenin han fet molt menys —molt i molt menys!— per la humanitat que l’inventor de la bombeta de baix consum, o que Pietro Ferrero, creador de la Nutella. ¿Hi ha cap ‘avenç civilitzador’ que pugui competir amb el lliure mercat i la democràcia? ¿Quin?

Elogiar aquesta genteta —Mao, Lenin…— és d’una perversió moral sorprenent, sobretot a aquestes altures de segle, sí, sobretot després de tots els testimonis, historiadors, biògrafs, de tots els que van poder avaluar en la seva pròpia pell aquests ‘avenços civilitzadors que ha viscut el món’ dels quals ens parla Miralles. Segur que Miralles considera que tots aquests personatges són els pares d‘el compromís amb la lluita contra les desigualtats i per la justícia social’. Assassins plens de bones intencions; Miralles salva els assassins perquè ho feien de bona fe —‘l’estimava, per això la vaig matar, etc…’, així parla el criminal masclista—: volien fer de la humanitat una raça més igualitària i més pura, a base d’eliminar els que se sentien una mica allunyats d’aquest somni infantil i sinistre.

¿I si jo sóc partidari de les desigualtats? Perquè en sóc: de les desigualtats de resultats. ¿És igual que jo el senyor Miralles? ¿Igual en què? Estic segur que ell amb la seva tasca política guanya més diners que jo alineant paraules —sóc un míser poeta liberal—, però: ¿tinc dret, en nom de la igualtat, a demanar un tros del seu pastís? ¿Me’l donarà? ¿Com podria fer jo per donar-li una mica del meu escàs talent literari i humanístic, ell que, pel que sembla, n’està més necessitat? La seva incapacitat per llegir un llibre d’història —o d’economia—: ¿no el fa inferior a tanta altra gent que podria no fer de la política un ofici frívol i pocavergonya?

¿Com s’ho farà per corregir la desigualtat que crea un argument superior, una eloqüència més elaborada, una superior bellesa física, un invent més útil que un altre? ¿Qui decideix quina desigualtat s’ha de corregir? ¿Jo? ¿O Miralles? ¿O el fantasma de Mao i Lenin, passejant-se per les Rambles fent llistes negres de gent que cal reeducar amb la fredor d’un canó d’escopeta a la nuca? ¿Per què, si és que volem corregir les desigualtats, no comencem apartant de la vida política i pública els més imbècils de la tribu?

En el col•loqui que esmentava —entre Llorens i Miralles— tinc molt clar que hi ha una desigualtat: Llorens està molt per sobre: en argumentació, en veritat, en elegància, i Miralles està per sota, tant que frega la ignomínia, tant que cau en l’apologia dels assassinats de masses. ¿Què faria Miralles si tingués el poder? Segurament enviar-me a mi a un camp de reeducació, on, curiosament, no em deixarien llegir els autors que diuen la veritat sobre l’home i la seva història horrorosa. Al camp de reeducació hi anirien arribant tots els col•laboradors d’aquest diari digital, i una bona part de la seva audiència. Quina tristor!

A més, però, els comunistes que queden no van de cara. Pels comunistes la democràcia no és el punt d’arribada. Si poguessin l’abolirien, perquè les majories no desitgen aquesta igualtat creada a cops de martell. Els comunistes creuen en una minoria de savis selectes directors del món, un petit comitè del Partit que dictamina, mana i dirigeix l’economia, la cultura i la vida civil: un grupet d’il•luminats que tot ho saben i que ens poden dir què hem de fer en tot moment. Són els purs, els nets de cor, els reis filòsofs que no solen tenir manies a l’hora de sacrificar unes quantes desenes de milers de dissidents, tots perquè el país —la massa oprimida, els bons ara redimits sota el Terror— ho exigeixen per arribar a la igualtat de fet.

¿Què és ser comunista l’any 2009? Ho demanava el diari El País a dos innocents que segueixen militant en el PC; una noia deia que ser comunista significa el mateix de sempre: repartiment equitatiu de la riquesa i socialització dels béns de producció. A més, elogia Cuba dient que és més democràtica que Espanya (?), i accepta que hi hagi presos polítics a les presons cubanes, reeducant-se. ¿Us imagineu? Això ho diu una noia de vint-i-sis anys, que milita a EU des dels vint!

Déu meu: surt el secretari general dels comunistes ibèrics, un tal Centella, i diu que ‘els comunistes no hem de demanar perdó’. Admet els crims que en nom del comunisme es van cometre però no se’n sent hereu, encara que el programa polític que esgrimeix davant els nassos del paisanatge els pressuposa: ¿com podrien fer aquest repartiment equitatiu de la riquesa i socialització dels béns de producció si no és tancant la classe empresarial a la presó, expropiant una part de les nostres cases i portant a reeducar els qui no els agradi que els fiquin la mà a la butxaca o manifestin desacord?

Diuen que treballen pel proletariat, però —ho mostrava Ferran Sáez en un article memorable aquesta setmana—: els barris proletaris no els voten.

El proletariat —com deia Tom Wolfe en el llibre que us recomano aquesta setmana, El periodisme canalla i altres escrits— està de vacances al Carib amb la seva tercera esposa.

Fins i tot en temps de crisi, el proletariat no es deixa enganyar i quan sent això de ‘el problema segueix sent el capitalisme’ es posa la mà a la butxaca, es treure uns bitllets de cinquanta i es compra un bon parell de sabates de xarol.