Cinema Català

Aquest cap de setmana Isaki Lacuesta estrena la seva tercera pel·lícula. Després de dos documentals de creació impecables, arriba la seva primera ficció, altra vegada amb un to quasi documentalista. Jove, arriscat a l'hora d'escollir els seus projectes i amb un talent desmesurat, és un dels millors exponents dels directors del nostre país.

Los condenados ja ha passat per San Sebastià on hi va guanyar el premi Fipresci de la crítica internacional. Ahir vam saber que Bárbara Lennie, una de les seves protagonistes, ha guanyat també el premi RNE 'ull crític de cinema 2009'. I tot això en un film català, de procucció catalana (Benecé) i d'un director català com Isaki Lacuesta.

No és fàcil trobar directors arriscats i amb propostes personals com les del director de Banyoles. Cada història que roda és un tornar a començar, a l'estil dels films de Guerín, de Joaquim Jordà o fins i tot de Marc Recha. I la seva vocació, a més, és la de fer un cinema majoritari. De qualitat pero que pugui aglutinar un gran públic. A cada pel·lícula que fa ho aconsegueix una mica més: gran qualitat i més popular.

En aquesta ocasió, com dèia, fa el salt del documental (encara que de creació) a la ficció (encara que molt realista). I el fa rodejat de grans actors, amb un repartiment internacional i rodant a diferents països, acompanyat d'una música excpecional i minimalista, quasi a l'estil de Gustavo Santaolalla (21 gramos) o les autocomposicions de Clint Eastwood.

La història ens du a l'Amèrica Llatina, en un drama de suspens en la que ningú diu el que sap: dos exguerrillers es retroben 30 anys després en una excavació il·legal per buscar el cos d'un tercer company que va morir llavors. La podríem trasladar perfectament a la Guerra Civil Espanyola, i ens adonaríem de la proximitat d'aquesta història i de la vigència (emocional) que encara té.

M'alegro que a Catalunya encara tinguem directors emergents, com Isaki Lacuesta. Que seguirà creixent, i trobant el seu públic.