Opinió

Abans d'escriure aquest article m'he passejat una estona pel blog de Joan Herrera i he ensopegat amb frases com aquesta: "Hi ha vegades que hi ha ministeris amb inèrcia pròpia, i lamentablement el Ministeri d'Economia té una inèrcia pròpia, fins i tot una política d'aliances pròpia". Joan, home, cal tenir més cura amb l'estil... En un polític l'estil no és una qüestió formal, sinó de fons. La manera de vestir o de pentinar-se pot, segons com, resultar accessòria. La construcció d'una frase no. Subjecte, verb, predicat: aquest ordre és o hauria de ser innegociable, fins i tot per a les mentalitats alternatives. El diputat Joan Herrera i Torres creu, en canvi, que l'única cosa veritablement innegociable és el robatori legal anomenat "impost de successions". L'altre dia, si més no, va alertar -Herrera sempre "alerta" d'alguna cosa- que ERC podria establir negociacions amb CiU per a reformar aquest atracament a famílies endolades. Adreçant-se implícitament als seus votants, deia que Artur Mas només vol "suprimir l'impost per afavorir els rics".

De quins votants d'IC-V parla, Joan Herrera? Són rics i pobres reals, o bé imaginaris? Això és relativament fàcil de comprovar amb un mapa dels barris de la ciutat de Barcelona i un resum dels resultats electorals de les passades eleccions al Parlament de Catalunya, l'any 2006. A veure, a veure... A Vallvidrera, el barri amb les millors vistes de Barcelona i patrimoni sentimental de l'esquerra caviar -hi vivia Vázquez Montalbán- IC-V va obtenir el 14,7% dels vots. No es pot dir precisament que Vallvidrera sigui un barri marginal. Ara, en canvi, podríem anar a un barri amb problemes de debò, i no precisament recents, com ara Trinitat Vella. A veure, a veure... Caram!. Resulta que aquí la formació de Joan Herrera va obtenir només el 9,6% dels vots. Al meu barri, Gràcia, on gràcies a Déu nostre Senyor no es passa gaire gana, IC-V va obtenir, en canvi, gairebé el 16% dels vots, exactament el 15,9%. A una de les zones més deprimides de Barcelona (i de tot Catalunya) com és el Barri Besòs, la formació va obtenir només el 9,2% dels vots. Al plàcid i opulent Sant Gervasi va treure un 7,6%, i al Nou Barris profund, a Roquetes-Verdum, un 10% rodó. Aquesta irrisòria diferència percentual de 2,4 justifica parlar realment de rics i pobres de la manera com ho fa Joan Herrera? És cert que la renda per càpita d'una i altra contrada de la ciutat de Barcelona resulten manifestament diferents, però és igualment cert que, en relació a IC-V, el percentatge de vots és ben semblant. Deu voler dir alguna cosa, això.

Amb números a la mà, el discurs d'Herrera sobre els possibles acords entre CiU i ERC amb la intenció de "suprimir l'impost per afavorir els rics" resulta gairebé ridícul. De quins rics i de quins pobres està parlant, exactament? És curiós que aquesta demagògia barata, aquesta vella farsa, sigui comuna a l'extrema dreta i a l'extrema esquerra. Potser és que ambdues viuen dels símbols, de l'estètica, de velles coloraines que ja només emocionen a alguns passerells. Són, per exemple, els qui encara parlen de "polítiques socials", com si hi hagués alguna política que no fos, per força, social. Són els qui troben que això de l'ortografia és un prejudici burgès, però que, en canvi, cal contractar dotzenes de funcionaris per a detectar expressions sexistes als documents oficials. És tota una mentalitat. Què hi farem.

A Joan Herrera li dediquem tot un hit parade de la dècada del 1960: Dominique-ique-ique, de la monja cantant Jeaninne Deckers, més coneguda amb el sobrenom de Soeur Sourire, és a dir, "Sor Rialla" (val a dir que, malgrat aquesta alegria perpètua, es va suicidar l'any 1985). Hem començat l'article parlant d'estil, i l'acabem recomanant aquesta cançó igualment per una qüestió d'estil -d'afinitat d'estils, més ben dit-. Si ho volen comprovar, busquin pel YouTube alguna actuació de la religiosa belga i després algun fragment d'una roda de premsa o d'un míting del Joan Herrera, i entendran de què va, tot això.