Opinió

De Reagrupament me n’han dit de tots colors. Hi ha gent que ja de fa mesos, en parlar-ne, fa comparacions agosarades. Algunes fins i tot d’extemporànies que l’anivellen a l’extrema dreta d’altres països i èpoques, als nazis sense anar més lluny. Fort però cert. I interessat, gairebé sempre. Hi ha polítics i periodistes que m’han dit això, igual com n’hi ha que s’han reil•lusionat amb aquest fenomen i hi veuen poc menys que la solució a tots els mals de l’oasi català. També excessiu, però també està passant. Ara bé, això es dóna d’una manera menys interessada, més genuïna. Més a preservar, ni que sigui en part.

O molt a favor o molt en contra. El fenomen va succeint-se. Aquest dimarts mateix, José Zaragoza, del PSC, alertava sobre el risc d’emergència de “nous Ruiz-Mateos” que ell veu plausible de cara al proper cicle electoral. Cal recordar a les noves generacions que José María Ruiz-Mateos va ser un empresari espanyol d’èxit que en ser defenestrat pel govern del PSOE va convertir-se en una mena d’histrió-freak i posteriorment en eurodiputat gràcies al vot dels seus fans. Interessant paral•lelisme, el d’un Zaragoza que mai no fibla a l’atzar. Sens dubte el dard anava per Joan Carretero. És obvi que li fa nosa.

“Que parlin de mi encara que sigui bé”, diu la màxima famosa. Així, amb molta sorna i en poques paraules, tenim allò que deu estar pensant el doctor de Puigcerdà. Propaganda de franc cap polític no la rebutja. Ara bé, fóra bo que certs dards dels adversaris no els assumís Carretero sense esmenes. I concreto. Quan ell en la reeixida assemblea fundacional de Reagrupament va apel•lar al seu “exèrcit disciplinat” hom podia pensar que estava fent servir una metàfora-cleca que projectés un contrast clar amb l’exèrcit de Pancho Villa que ell veuria en Esquerra. Però, i si no era així? I si volia dir una altra cosa? Diferents veus hi apunten, i no totes són dels anti.

Zaragoza fa el paper que li ha tocat en política, però mal informat no ho està. Ans al contrari. Gran part de la seva feina és estar a l’última de tot el que remena en la política catalana. Em va sobtar que dimarts a la Universitat Pompeu Fabra, en la presentació del llibre L’espectre del Tripartit, parlés del risc de fenòmens catalans a l’estil Ruiz-Mateos. No es referia a histrions-freaks, sinó de personalismes messiànics poc dialogants. Una altra crítica recurrent dels anti-RCat, que Carretero hauria de mirar de desmentir constantment per la via dels fets. Perquè sí, és cert que hi ha por en certs entorns a què el tripartit no pugui tornar a sumar. Per això Reagrupament els cou. Però també cal que els reagrupats tinguin especial cura sobre allò que fan i projecten. Són particularment fràgils i si no ho fan escrupolosament bé, els costarà molt de preservar el capital que en poc temps han anat acumulant.