Societat

El 7 de novembre del 1659 es va signar el Tractat dels Pirineus. Un document que va posar fi a la Guerra dels Trenta anys i que va significar la partició del territori català entre l’Estat espanyol i el francès. Demà fa 350 anys d'aquells fets i Perpinyà acollirà una manifestació amb el lema “350 anys de resistència. Esborrem el Tractat dels Pirineus”.

Però, “tres segles i mig d’història no poden ser aniquilats i esborrats així com així”, opina Pere Manzanares, president de l’Associació Arrels i Responsable de Ràdio Arrels, la única emissora en català de la Catalunya Nord. Malauradament, les conseqüències d’aquell Tractat avui encara es noten i a tots nivells “les fronteres encara existeixen”, reconeix el President del Casal Jaume I, Josep Serra.

Malgrat els obstacles físics i mentals que hi puguin haver a dia d’avui, segons el president de la Federació d’Associació en Defensa de la Cultura Catalana de la Catalunya Nord, Hervé Pi, “a la Catalunya francesa sempre hi ha hagut una consciència més o menys viva de catalanitat” i cada cop es més gran la voluntat per teixir vincles en tots els àmbits i treballar per un futur en comú entre el nord i el sud de Catalunya.

Independència, no

Els catalans se senten incòmodes a França. “A la Catalunya Nord li interessa està lligada a la Catalunya sud, sense cap mena de dubte”, admet Serra. I afageix: “Cap al nord no tenim futur sobretot, a nivell econòmic”. “Per a l’estat francès hem esdevingut un cul de sac pel qual senzillament no comptem”, afirma Pi. Però això no significa que la idea d’independitzar-se de França estigui a l’ordre del dia. La “gran majoria es considera francesa” encara que “hi ha un subcontracte netament català”, admet el president de la Federació d’Associació en Defensa de la Cultura Catalana de la Catalunya Nord.

D’altra banda, Manzanares reconeix que es vol mantenir l’especificitat d’una regió on la meitat de la gent que hi viu no ha nascut a la Catalunya Nord i, per tant, aquestes persones no tenen com a prioritat deslligar-se d’un estat que els ha acollit. Però, sí que hi ha “un consens majoritari per aconseguir un dret a decidir o una regió catalana dins de l’Estat francès”.

Alguns d’aquests nouvinguts a banda de parlar francès han mostrat un cert interès per aprendre la cultura i la llengua catalanes. Però, el principal obstacle és la falta d’eines per cobrir les necessitats que hi ha al territori. Des de les institucions que treballen a la zona, es responsabilitza a la Generalitat d’aquest dèficit.

Per exemple, Manzanares diu que “el Govern català hauria de facilitar a les entitats de la Catalunya Nord els mitjans tècnics, econòmics i humans suficients per fomentar la integració”. A més adverteix que “si la gent no se sent prou catalana no és per voluntat sinó perquè no els hi sabem oferir el que desitjarien i això és surrealista”, es queixa.

L’abandó del Nord

A la Catalunya Nord plana la sensació d’un cert abandó. “Els estaments polítics sud catalans no ens tenen prou en consideració”, sosté Manzanares i malgrat que “visquem en un territori molt petit, un país no es pot concebre sense un tros”. En aquest cas, Serra afegeix que els agradaria que “la Catalunya Nord no es prengués com una cosa de tercera zona”.

Malgrat tot però, des del nord es reconeix que la Generalitat els té més en compte que el govern francès però, sempre “estarem insatisfets”, afirma Pi, ja que “voldríem una política global i no ajudes puntuals”. Un exemple fefaent ha estat que amb l’arribada de la TDT i l’apagada analògica “TV3 ha desaparegut”, explica Serra. Però, perquè fets com aquests no es puguin repetir, Serra i Manzanares, reclamen al Govern de Catalunya “més voluntat política” i “el desig de contemplar la situació de la Catalunya Nord amb tota la seva diversitat”.

La Generalitat ajuda a uns i altres no

Les entitats acusen la Generalitat de favoritisme. Segons les associacions que treballen a la zona, la política selectiva que fa la Generalitat a l’hora de donar ajudes a entitats culturals ha contribuït a transmetre una “visió incompleta de la Catalunya Nord”, sosté Serra.

“Només se subvenciona allò que brilla” es queixa. En aquest cas, Manzanares explica que la Bressola, les escoles laiques de la Catalunya Nord, es beneficia del 80% dels ajuts que el govern català dóna a tot aquest territori. Davant d’aquest fet, reivindica que “la realitat és molt més plural”. Però, segons la seva opinió “és més fàcil tractar amb un grup que no encarar-se a una realitat diversificada” i lamenta les conseqüències que té pel territori fer aquest tipus d’estratègies.

Pi lamenta que des del Sud se’ns “espia” com “un fenomen estrany” i la majoria de la gent ignora tota la història de la Catalunya Nord”. Així mateix opina Manzanares qui creu que la realitat es “vesteix dia a dia amb la participació de tots”.

Amargor i un punt d’indignació és el que encara arrosseguen els catalans de la Catalunya Nord quan veuen que la Generalitat no els té prou en compte i quan a la societat, en general, persisteix una mirada distorsionada de la seva realitat. Els ciutadans del nord s’esforcen per demostrar que les seves esperances van més cap avall que cap amunt i desitjarien “ser tractats com una part més del territori català”, afirma Serra, qui reconeix que “la gent s’identifica amb Catalunya” i malgrat que “això no es tradueixi en partits ni en polítiques concretes, “sí que existeix un sentiment”, assegura.