Opinió

D’ençà que diumenge passat un diari espanyol va filtrar algunes de les suposades ribotades que el Tribunal Constitucional passarà per damunt de l’Estatut de Catalunya, el cas Pretòria i el cas Millet han perdut pistonada en l’escena mediàtica. En canvi, els potencials plans de resposta a la futura sentència hi recuperen importància. Un cop més —per bé que després de tres anys d’espera ja comencem a conèixer com són aquestes urgències—, sembla que la instrucció dels dotze jutges arriba al final i que, en conseqüència, és més necessari que mai decidir quina serà la resposta catalana a la segura retallada estatutària.

La resposta, aquesta és la qüestió. Mentre que és evident que l’editorial dels dotze diaris catalans marca el camí a seguir, en correspondència amb el que ja havien reclamat algunes entitats del país, i també CiU i ERC, des de fa mesos, el president de la Generalitat, el M. Hble. Sr. José Montilla, sembla que no té cap pla en concret i per això les incògnites comencen a ser preocupants. Així doncs, mentre que Artur Mas demana un pla B que han d’elaborar conjuntament les diverses forces polítiques catalanes (encara que no es faci públic fins que es dicti sentència), Rodríguez Zapatero demana calma i confiança en el bon criteri del Tribunal Constitucional. Ens invita, per tant, a evitar la mala maror mentre no passi res. Aquest és el pla ZP: el no pla. Però precisament el cap de setmana passat, durant l’homenatge anual a Ernest Lluch, que va coincidir amb el xou organitzat pel PSOE a Madrid, el president Montilla va advertir de la gravetat que podia suposar la retallada anunciada. Podria semblar, doncs, que el president donava dobles carbasses als seus companys: perquè no va assistir a l’espectacle socialista madrileny i perquè des de Catalunya els va dir que no s’estaria aturat si el TC anava massa enllà.

Però la qüestió fonamental és saber si aquests advertiments tenyits de gravetat del president Montilla —que d’altra banda són molt semblants als que ja va fer a finals de l’any passat amb motiu de la celebració de la constitució del segon tripartit— es convertiran en un pla concret de resposta política a l’alteració de la voluntat popular. La trajectòria política del president Montilla demostra que sempre té el cor partit entre Catalunya i Espanya. És a dir, que en aquest cas concret navega entre un possible pla B que respecti la voluntat popular catalana i la decisió presa en referèndum, i l’immobilista pla ZP, el qual, en definitiva, respon als interessos espanyols en la qüestió del respecte a l’autogovern. Al final què farà el president? El pla B o el pla ZP? I encara més, com respondran conjuntament els partits del govern que ell presideix, perquè això seria el més lògic, si en el referèndum que va aprovar l’Estatut ja van votar dividits?

Els temps ens permetrà desvelar aquest interrogants. I ja hi haurà temps per comentar-ho. Ara bé, com vostès es poden imaginar, servidora aposta clarament per tirar endavant un pla B, pactat a Catalunya entre els partits i la societat civil, perquè la sentència no ens agafi amb els pixats al ventre. A més, la Z i la P són molt avall de l’abecedari i vénen de massa lluny.