Opinió

ODA A CAROD (ERA PER LERROUX, PERÒ LI ESCAU COM UN GUANT Al gran sapastre de la gana ibèrica Fa trenta anys i un mes i un dia, que estripat d’americana, amb un “jipi” de tres pells i unes calces de poc gruix, rodejat de quatre pintes i de quatre morts de gana, arribava a Barcelona la corpenta d’en Lerruix. Escrivia paraulotes amb la punta del seu llapis, prometia al cirabotes, al camàlic i al manyà, botifarres d’arquebisbes i salsitxes d’escolapis i altres coses deshonestes i difícils d’empassar. S’agitava, remugava, renegava, flestomava, remenava, estossegava, tavernari i marranís; tots els llonzes l’aplaudien i després Lerruix plegava, i endrapava, i endrapava i endrapava en el “Suís”. Els diners del proletari van passar a la seva caixa, llepissosa d’allioli de “merienda fraternal”; treballaven per un duro l’Emiliano i en Vinaixa, i les pobres “damas rojas” feien feina per un ral. Amb la gana que ell tenia, tot això li era misèria, no n´hi havia per tres "quartos", per tres "quartos" d’aiguardent; i Lerruixos i Emilianos van pensar una cosa sèria, i amb un sac i amb una canya van entrar a l’Ajuntament. Als mercats, als “mataderos” s’arrapaven com llagostes, als arbitris, a la hisenda, i al sereno, i al burot; treien suc dels contractistes, treien punta a les subhastes, i eren amos de Vallcarca, la Torrassa i el Ninot. A la plaça de Sant Jaume s’esmunyia tot d’estranquis, de Madrid rebien ordres que complien fins als fons, i Lerruix i l’Emiliano, com si fossin saltimbanquis, es passaven Catalunya pel bell mig dels pantalons! Fa trenta anys d’aquestes coses i d’aquestes immundicies, i després de provar teles, martingales i paranys, “el Caudillo”, que aleshores empaitava les novicies, ara torna amb una gana que és impròpia dels seus anys. Dels que abans només en deia penjaments i quatre fàstics, dels senyors capitalistes ara en parla amb miraments; si d’un cas puja als tramvies, entrecuixa amb eclesiàstics, i si veu passar un “enterro” fa l’ullet als reverents. Amb la trista aristocracia, engipona conturbenis, Pich i Pon els hi prepara per si en troba algun de guit, se li acosten els monàrquics, se li acosta tot un Bernís, i un senyor dels més catòlics fins li posa el “burro” al llit. Com un vil mastegatatxes, del verí d’abans claudica, i amb la feta d’en Sanjurjo li va anar de frec a frec; repúbliques, democràcies, per ell tot això és "musica", no li vagin pas amb orgues, que el que ell vol és el bistec. I ara, fills de Barcelona, contempleu aquest fardassa, refilant baixes calúmnies, empescant un nou engreix, i explicant als infeliços una bola que no passa, i amb això del fills d’Espanya disposat a pescar peix. Als ibèrics, curts de pinso, el seu bram crida I convoca, perquè vinguin com llagostes a aturar-se al pla de l’os, els augura delicades excel.lencies per la boca, i dormir en grans matalassos i tenir-ho tot d’arròs; que per ells a tots els pissos couen naps a Barcelona, que per ells són les senyores de balcó més revingut, que amb el vi dels rabassaires pescaran més d’una mona, i és per ells el Tibidabo, l’ou com balla, i l’Estatut. Ciutadans: és una pepa! S’aprofita de la nyonya; estovat i ple de xacres, ens insulta més que abans! No hi ha gota de decència, no hi ha gota de vergonya, ni tindrem dret a sentir-nos, dret a dir-nos catalans, si toleren les orelles el bramar d’aquest sapastre, i no rep damunt les anques una cossa de profit, que l’engegui, amb quatre molles i tres ossos de pollastre, a la palla miserable del recó que l’han parit! Catalunya, condemnada a repetir la història, torna a mossegar l'ham amb Carod, el nou Lerroux. Acabarà com la Rahola, fent de showman per les televisions escombraria espanyoles.