Opinió

Vaig passar un parell de setmanes sense visitar-la. M’inquietava el meu sistema nerviós, que començava a trobar normalíssim parlar amb una tortuga mentre em prenia la meva tassa de te. Però els darrers esdeveniments a Catalunya van convèncer-me del contrari: és molt menys perillós per la salut fer-la petar amb un rèptil que no pas llegir els diaris aquests dies. He arribat a la conclusió que cal canviar urgentment l’etimologia de tortuga (del llatí tartarūchus, dimoni, i aquest, del grec ταρταρoυχoς: habitant del Tàrtar o infern). Les tortugues, avui, som nosaltres, els humans que vivim en aquest trosset de terra cremada.

Havia plogut una mica, i el terrari de l´Ateneu estava remogut, ple de petits bonys de terra. Però allò davant d´on estava la tortuga no era precisament un bony de terra.

- Verge Santa!, em pot dir d´on ho ha tret, això?
- Ho tenia amagat des de l’any 1935. Com que vós havíeu desaparegut, vaig pensar en recuperar-la i veure si encara funcionava. M’he d’entretenir, jo.

No hi havia cap dubte. Mig ensorrades, en un costat del terrari, enmig de les fulles d’enciam i d’un rossegall de poma, treien el cap unes antenes de televisió. Ella va continuar:

- L’altre dia van asseure’s a prop uns joves molt amables. Portaven a les mans el llibre d’un tal Francesc Canosa, “República TV”. Em va interessar molt el que deien. I aprofitant un descuit, vaig allargar el coll i els hi vaig prendre de la cartera de l’ordinador.
- Em pensava que els quinquis només corrien per les Rambles i al Centre de Cultura Contemporània.
- Ves, bada. Per un llibre sóc capaç de matar. Allò de “República TV” va despertar en mi instints amagats. Fixeu-vos que fins em vaig recordar d’aquest trasto que tenia enterrat.

Vaig aprofitar per aclarir-li que el Sr. Canosa era professor de periodisme a la Universitat Ramon Llull. I un gran amic meu. L’havia conegut a la recerca de Xammar. No es pot pas dir d´ell que té ulls de mostela, com va dir en Josep Pla de Domènec de Bellmunt, perquè ni ell és Bellmunt ni encara menys jo sóc Pla, però sí que recorda vagament un visó –espècie amenaçada d’extinció-. Vesteix amb un toc grunge i parla un català de la terra, de La Noguera, tan natural com la llibertat que vol pel seu país. Ho sap tot del periodisme republicà i aprofita qualsevol moment per citar Joan Sales, que venera. La seva filosofia es concentra en tres màximes: primera, amb l’arribada de la dictadura, vam deixar d’explicar-nos; segona, durant el franquisme i la transició, ens han estat explicant uns altres; tercera, avui, més que mai, cal que ens tornem a explicar a nosaltres mateixos. El canosisme, estic segur estarà d’acord en Toni Aira, és, doncs, una manera de pensar molt plausible.

No va ni tan sols guinyar un ull durant tota la meva explicació. Vaig seguir.

- I què li ha semblat?
- Magnífic. Porteu-lo a fer un te qualsevol dia que li vagi bé. El Dr. Canosa s’ho hauria passat bé, aquí, assistint a alguna trobada de la Penya Gran, sobretot si era un dia que hagués arribat en Xammar des de Berlín i en Nicolau i en Bellmunt fossin a Barcelona. Posaria la mà al foc que el meu gran amic Quim Borralleras l’hauria assegut a la seva dreta, al costat d’en Pujols, una mica lluny d’en Sagarra i en Plana. Aquest i no cap altre és el món que retrata en el seu llibre. Un món on uns homes pensaven, escrivien i vivien amb llibertat i sentit crític, compromesos amb el seu país. Un país que aleshores sí s’explicava a sí mateix. I ho feia normalment i, és clar, en català. En aquest món hi havia una idea, el catalanisme. A ella s’aferraren per transformar el país, per despertar la mòmia adormida. Ho feren en el camp de la medicina, de les enginyeries, de l’arquitectura, del periodisme, de la pedagogia, dels bons modals, de l´urbanisme, de la pagesia, de la fàbrica, de la literatura i de la botiga de vetes i fils. El catalanisme era el mitjà. Res del que ha perdurat fins als nostres dies no s’entén sense l’esperit que guià aquella generació. El llibre del professor Canosa però, a més a més, ens descobreix un tema amagat fins ara: els orígens de la televisió a casa nostra.
- ??
- Sí, jo ja ho sabia, esclar, per això m’havia fet portar aquest aparell de televisió per en Carner-Ribalta, un home amb una història fascinant.
- ??
- No voldreu que us ho expliqui tot oi? Compreu-vos el llibre, llamp de rellamp! Al pas que anem, els que acabaran fent d’estàtues a La Rambla són els editors d’aquest país. Però aneu amb compte, hi quedareu atrapats des de la primera línia. Canosa té la mà destra i la ploma vola. És una prosa fragmentària, brillant, rapidíssima, i horroritzada per tot allò que pot fer avorrir al lector. Un assaig que sembla una novel•la, o una novel•la que sembla un assaig? Tant se val. Recomano llegir-lo a la terrassa: cal que passi aire, perquè les frases les dispara com si fossin dards de foc. I vigileu, de tant en tant cau un obús. La República Canosa és un gran llibre.
- Perdoni, és diu República TV.
- Voleu deixar-vos de ximpleries i ajudar-me a acabar de desenterrar la tele? Hi acabaré deixant la closca!