Opinió

Fa un parell de dies, en el decurs d’una trobada amb l’escriptor Javier Cercas (a la qual lamento no haver pogut assistir, perquè semblava ben interessant), el president Pujol va formular un seguit de preguntes a propòsit dels resultats de la Transició, que era el tema sobre el qual havia conversat amb l’escriptor. Pujol va evocar Salvador Espriu i es va preguntar, segons reporten les notícies: “Ha fracassat Espriu? Ha fracassat la Pell de Brau? Ha fracassat Sepharad? Ha fracassat Catalunya?”

A la seva Primera història d’Esther, Salvador Espriu, per boca del personatge de l’Altíssim, feia la següent exhortació als seus conciutadans: “Atorgueu-vos sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca de perdó i tolerància. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum”. Després, el llibre La Pell de Brau és, de cap a cap, una formulació d’aquesta “almoina recíproca de perdó i tolerància” que Espriu considerava imprescindible per redreçar el país després de la catàstrofe de la Guerra Civil i la dictadura. I tota l’obra espriuana és una temptativa d’arreplegar aquestes “engrunes d’autèntica llum” empresonades en els bocins del mirall de la veritat.

Però ni la veritat, ni el perdó ni la tolerància no van ser precisament els materials amb els quals es va cimentar la Transició. El tema és massa extens i complex com per pretendre dir-ne res de rellevant en un article com aquest, però més aviat han estat les claudicacions, el rancor i les fòbies les que han marcat aquests últims trenta anys de la poc espriuana Pell de Brau. Ja sé que les preguntes del president Pujol també tenien un caràcter poètic, o si més no metafòric, però em permeto prendre-les literalment per dir que el que ha fracassat aquí no és Sepharad, ni Espriu, ni tan sols Catalunya (i encara menys Espanya, és clar, que sempre se’n surt més o menys il•lesa). El que ha fracassat aquí és una estratègia i un projecte polítics que, segons els uns, havia de resoldre “el problema catalán”, i, segons els altres, havia de procurar-nos l’harmònic encaix de Catalunya dins Espanya. Com que això era un diàleg de sords i un objectiu i l’altre no tan sols no són coincidents, sinó contraposats, així hem arribat fins aquí, amb aquesta cara de disgust i de pomes agres.

Les recomanacions de lectura del dia cauen pel seu pes: Anatomía de un instante, de Javier Cercas, lúcida i densa anàlisi del 23-F i les seves causes i conseqüències, i l’obra completa de Salvador Espriu, una de les més rellevants de la literatura europea del segle XX. Potser si llegíssim Espriu amb ulls d’avui i no de l’any setanta-cinc, no caldria perdre trenta anys més.