Opinió

Va haver-hi un temps que alguns dirigents i quadres de Convergència i Unió alimentaven la possibilitat d’un pacte amb els socialistes per formar govern a Catalunya. Zapatero ja havia enganyat a Artur Mas, però insistien en una gran coalició convençuts que era l’única manera de governar el país. Ara des d’alguns entorns del PSC s’afirma que s’està a punt per la sociovergència. De seguida els portaveus oficials s’han afanyat a desmentir-ho, conscients que alimentar aquesta possibilitat estratègica és la visualització d’una posició de debilitat extrema dels socialistes. Però els que abonen ara la gran coalició creuen que ja no els queda gaire res a perdre i ho fan convençuts que aquesta és l’única manera de mantenir-se en el poder. La definició d’una política de pactes ha estat fins ara el taló d’Aquíl•les de la federació nacionalista, tant per la incapacitat de tancar-ne cap que els hagi obert el camí cap el Palau de la Generalitat, com pel fet que ha donat munició als seus adversaris. Per tot plegat ara es volen mantenir al marge de qualsevol especulació mentre deixen totes les portes obertes, com feia Artur Mas en l’entrevista que va publicar El Singular Digital divendres passat. Però si Convergència i Unió deixa que vagi quallant la idea que al final hi pot haver un gran acord d’interessos, això també es podria interpretar com un símptoma de debilitat.