Societat

Obama proposarà a Copenhaguen una reducció del 17% dels gasos d’efecte hivernacle de cara el 2020. És un avenç o un pas insuficient?
És un gir molt important. Si els líders mundials subscrivissin aquests discurs els països satèl·lit s’hi enganxarien, es produiria l’efecte dominó. Per exemple, ha estat el cas de la India que ja s’ha sumat al discurs d’EEUU i la Xina. Aquest últim estat també ha anunciat una reducció del 40% de les seves emissions i ens ha deixat tots atònits.

Què està canviant?
No ens precipitem. Aquests anuncis són positius però caldrà veure quins termes es despleguen. El protocol de Kyoto va presentar dos problemes que es poden mantenir a Copenhaguen. Per una banda, que alguns països, com Espanya, subscriguin el protocol i no el compleixin i, per l’altra, que d’altres Estats, directament, no el subscriguin.

Però la secretaria d’Estat pel canvi climàtic presentava a Madrid la campanya ‘Hopenhaguen’. Sembla que hi ha qui hi té moltes esperances...
El pla polític normalment no coincideix amb el pla real. La classe política es mou en cicles curts, cicles electorals, però en la natura els cicles no són de quatre anys. Tot i que la cimera de dilluns se situa en un punt d’arrencada que fa setmanes era impensable, la societat sempre recela de la classe política i crec que ho fa legítimament.

Kyoto se signa l’any 1997. Què hem fet tot aquest temps?
A Espanya, per exemple, el gran problema ha estat de seguiment. En temes mediambientals cal polítiques de convicció, seguiment i sanció. Si aquestes no es materialitzen ens trobem amb acords i lleis de paper mullat.

La solució acaba passant per les sancions?
En temes de tanta transcendència les sancions acaben sent inevitables. Hi ha d’haver un sistema de coacció. Quan aquests acords no es compleixen es genera un efecte pedagògicament molt negatiu que explica, en part, la desafecció política i la no credibilitat en els nostres polítics. Cal ser conscients que Copenhaguen també pot convertir-se en cosmètica i proclames.

Encara hi ha qui posa en dubte el canvi climàtic...
El 99% dels científics estan convençuts que el canvi climàtic és una realitat. No hi ha discussió, creure en el canvi climàtic no és una qüestió de fe. Extraiem un carboni que està en els jaciments, el bombegem passant-lo per processos de combustió i l’expulsem a l’atmosfera. El balanç atmosfèric té un carboni nou i es produeix l’efecte hivernacle. L’explicació és molt senzilla.

Però les veus d’alarma són exagerades o es queden curtes?
Ja l’any 1996 Nelson Madela ens va alertar que la gran lluita de futur seria la lluita ambiental. En aquestes qüestions tendim a fer tard. L’escalfament global ja ha començat, però la qüestió més preocupant és que ningú sap quan s’aturarà ni si es podrà aturar. Encara que hi hagués una gran reducció de contaminants avui mateix, l’estratosfera té una complexitat física i química tan gran que ningú sap si avui estem a temps de reconduir la situació.

A la cimera de Barcelona no s’hi va fer cap pas important...
Era una trobada preparatòria, però no tinc la impressió que fos un fracàs. A més, a Barcelona es va fer palès un greu conflicte amb la representació africana. I és que mentre el primer món no posa límits al seu creixement demanem a aquests països que no facin la revolució industrial. Expirem els nostres pecats ambientals signant manifestos perquè a indrets com l’Amazònia no es toqui res i es mantingui la cultura ‘taparravica’. Tinc uns grans càrrecs de consciència.

Quin paper juga Catalunya en la lluita contra el canvi climàtic?
Barcelona té discurs i certes polítiques positives. Si diguéssim que a Catalunya no s’estan fent coses pel medi ambient estaríem frivolitzant. Però el polític és electoralista, posa atenció en temes visibles i el canvi climàtic és una tipologia de catàstrofe que no es mesura d’una manera evident i es molt difícil que generi una resposta social.

Zapatero aposta ara per l’economia sostenible. Què en pensa?
És una mesura oportunista. El discurs de la sostenibilitat s’utilitza molt sovint de manera cosmètica. Avui tothom s’apunta a la sostenibilitat. Però l’economia ecològica formula unes formes de relació amb el medi totalment diferents a les actuals. Estem parlant d’una revolució radical, basat en no vulnerar el principi de la balança energètica, la tercera gran revolució de la història de la humanitat.

I estem preparats per començar a assentar les bases d’aquest gran canvi?
Políticament no. Sóc molt pessimista en aquest sentit. A la crisi ambiental se li suma la crisi financera. El grau de fiabilitat política està molt malmesa i sembla necessari fer aquest tipus d’anuncis. Es parla de brots verds però la meva perspectiva és que tendim a tot el contrari. La societat té molts dèficits i hem de saber que com a espècie no som tan meravellosos com ens pensem.

A qui correspon edificar la lluita contra el canvi climàtic?
Tots els passos sumen, en el camp personal i en el col•lectiu. Els científics, per exemple, hem de fer un discurs més social i sortir dels nostres caus. Però no podem obviar els polítics. Em sorprèn que els polítics no soportin la crítica, quan la ciència avança gràcies a l’esperit crític. La política actual té una incapacitat enorme d’entomar la crítica.

Un dels sectors més crítics amb el govern de la Generalitat ha estat el de la pagesia...
La pagesia ha estat molt maltractada. No hi ha cap país que s’hagi carregat el sector primari i aquí ens hem comportant com uns nous rics. Avui la imatge del pagès serveix per fer conya. Els joves del món rural han marxat cap a la ciutat a llicenciar-se en filosofia macedònica per manca d’autoestima. Hi ha hagut molt mala dialèctica.

Un missatge d’optimisme per acabar...
A mesura que la crisi vagi avançant alguns aspectes poden canviar. Potser serà tard però en el camp científic i tecnològic s’està treballant a marxes forçades. Si no hi ha una davallada important d’aquí uns cinc anys podríem començar a veure canvis respecte a energies renovables, per exemple. El país necessita, per força, posar atenció en la sostenibilitat.