Cultura

Nou anys de 'Cor de la Ciutat' és molt de temps. Esperaven arribar tan lluny?
La veritat és que sí. El Cor va néixer amb la voluntat de parlar d’històries molt properes i que es poguessin estendre en el temps com d’altres referents estrangers com Gent del Barri, que porta 26 anys en antena.

Creu que s’ha convertit en un símbol del país?
Bé, no sé si és un símbol o no, però durant nou anys s’ha emès 200 dies l’any, i això l’ha permès fer-se molt familiar i convertir als personatges en veïns. Quan es parla d’El Cor, més que comentar la televisió, la gent ho fa a mode de safareig.

Hi ha hagut casos en els quals ha semblat que es volia marcar l’agenda social de Catalunya, amb el bullying que patien els adolescents als instituts, la nova immigració representada a partir d’en Huari... La seva intenció era ser pedagògic?
La nostra intenció era escriure un serial realista, encara que sovint és inevitable ser una mica pedagògic en el procés. Però vam evitar, per exemple, que en Huari fos senzillament un immigrant. Tenia una entitat pròpia, amb els seus moments de mala llet, i justament se’l va estimar tant perquè no era un sant. El Cor no era una sèrie maniquea: ningú era completament bo. De fet, la protagonista inicial era una ionqui que havia traficat i que tornava a Sant Andreu per fer les paus amb el passat.

Després, amb el canvi de barri a Hostafrancs, el senyor Benjumea, un immigrant andalús es va convertir en l'ànima de la sèrie. Va ser un fet poc habitual a TV3...
No, personatges castellanoparlants ja n’hi havia hagut a gairebé totes les sèries.

En aquest sentit, des de TV3 es marquen límits?
No, encara que un dels objectius del canal sigui tenir cura de la llengua i promoure’n l’ús. Plantejar-se, per exemple, una sèrie en castellà a TV3 no té sentit. Però posar algun personatge que ho sigui sí que es pot, perquè si vols ser mínimament realista has de reflectir també la realitat lingüística. I si s’optés per un bilingüisme més decidit, també podríem optar un públic més ampli.

Així li agradaria escriure una sèrie completament bilingüe?
Doncs sí, m’encantaria fer una sèrie bilingüe i que es pogués emetre a la resta de l’Estat. I que allà la veiessin en part en català, perquè a vegades sembla que el problema del bilingüisme el tinguem només aquí, però a la resta de l’Estat la nostra llengua no existeix. Los Serrano, per exemple, tenia una protagonista que era de Barcelona i que tenia fills, però mai van parlar en català. No se sent mai a les televisions estatals d’una manera natural, com també els passa al basc i el gallec. En aquest sentit, les televisions creen una realitat virtual.

Comparteix, però, la filosofia de TV3?
Entenc la postura, però m’agradaria que es pogués fer un ús més coherent de les llengües. Hi ha una certa contradicció entre fer realisme i llavors alterar la realitat de l’ús de la llengua. Una vegada vaig fer un telefilm amb la María Barranco per a les autonòmiques i que s’ambientava a Barcelona, i el més natural és que hagués pogut utilitzar tant el català com el castellà. Però a l’hora d’emetre’l per TV3 es va fer en una versió estrictament catalana i a la resta de l’Estat només en castellà. La versió que a mi m’hauria agradat fer seria la que uns parlen en castellà i d’altres en català, com passa a les nostres vides. No obstant, em refereixo exclusivament a la ficció i no als altres gèneres televisius.

Vostè ha pogut comprovar el rebuig a la llengua catalana per part del públic espanyol. És cert que molts s’indignaven en veure que a Salvador s’hi parlava el català?
Sí. El més curiós és que aquí es veia com una pel•lícula en castellà que contenia fragments en català, i a fora es veia com una pel•lícula en català amb algun tros en castellà. Encara que la proporció real era d’un 70% en castellà i un 30% en català.

I des d’Espanya n’hi havia que tenien problemes amb aquest 30%?
Sí. Hi ha gent a qui li rebenta sentir una llengua que, a més, jo crec que amb un mínim d’esforç la poden entendre fins i tot sense subtítols. És com si jo veig alguna escena d’una pel•lícula en gallec: si m’hi esforço, puc entendre-ho gairebé tot i cap problema. Però és cert que en els passis de fora de Catalunya hi havia qui es queixava i deia “ja em podríeu haver avisat que s’hi parlava català”.

El director de l’Institut de la Cinematografia i de les Arts Audiovisuals, Ignasi Guardans, l’altre dia també va criticar que els espanyols preferien anar a veure cinema iranià amb subtítols que no una pel•lícula en català...
Jo no posaria a tothom en el mateix sac, però sí que hi ha molts sectors reacis. Que consti, també, que hi ha molta gent que, per començar, està poc disposada a veure pel•lícules amb subtítols. Però sí que hi ha amplis sectors que tenen alguna mena de prejudici amb el català, que no hi hagi una imatge lingüística unitària.

També va dir que era més fàcil per a una pel•lícula en català aconseguir distribuir-se als altres països que a la resta de l’Estat.
Distribuir per Europa no és fàcil: no s’hi ven gaire. Clar que una cosa són els petits circuits, de culte i de minories, on potser sí que s’aconsegueix la difusió. Però com a indústria no. Encara que crec que el problema és més ampli: dubto si fem prou bon cinema com per entrar als altres mercats. A més a Europa som proteccionistes i no ens mirem mútuament.

I què n’opina de la intenció del president de l’Acadèmia de Cinema Catala, Joel Joan, que pretén fer arribar una pel•lícula en català als Oscar?
Jo sóc membre de les dues acadèmies i la veritat és que no he fet gens de vida a cap de les dues. Però crec que el més important no són els premis sinó fer bones pel•lícules, i si una és prou bona com per anar a Hollywood, perfecte.

La qüestió és que l’Acadèmia catalana no pot enviar-la. Veu a l’espanyola capaç d’enviar una pel•lícula en català?
Salvador va estar a punt...

...però abans ha dit que un 70% era en castellà.
Sí, i al final hi va anar Volver.

Així que sí o no?
Diguem que, de moment, no ho ha fet mai. Clar que repeteixo que no tinc clar si mai n’hem fet cap amb el perfil adequat per competir.

Ara està embarcat en un projecte molt ambiciós, Les Mares d’Elna. Quan arribarà a les sales?
Doncs d’aquí un temps, perquè encara està en fase de preproducció.

Però no fa ja anys que ha arrancat el projecte?
Sí, però la preproducció és molt lenta perquè es tracta d’una pel•lícula molt ambiciosa, que tindrà un pressupost que rondarà al voltant dels 25 milions d’euros. Ara el que cal és trobar un repartiment estel•lar amb ganxo internacional i que permeti exportar-la als EUA, perquè encara que mitja Catalunya la veiés, seguiria sent deficitària.

I amb quina és la voluntat de la història?
Doncs la meva intenció ha estat la d’homenatjar a tota una generació i als herois anònims que van passar per situacions increïbles que, tot i estar en l’imaginari col•lectiu, mai hem vist. Gairebé tothom coneix o coneixia a algú que va estar en els camps de concentració francesos, però mai hem vist en què va consistir estar a la platja d’Argelés i com hi morien persones cada nit. La història de l’exili republicà sempre ha estat ignorada.