Opinió

Rac-rac, rac-rac. Fa 60 anys que tinc 60 anys canta el treballador de la serradora. Rac-rac, rac-rac. El 1949 l’Abat Escarré (que no és un nom de carrer, ni tampoc un serraller) els hi diu a uns joves: “Feu pàtria; no feu política”. I vés, un d’aquells xicots li pregunta que quina diferència hi ha. Escarré respon: “Notareu que feu política quan us dividiu”. Aquells nois eren Jordi Pujol, Joan Reventós, Anton Cañellas... Rac-rac fins ara.

De tant serrar ens dividim. De tant fer anar el xerrac, la serra elèctrica i el castor rosegador esclavitzat partim el tronc. No, diem no a la desforestació nacional. Si hem de ser ecologistes siguem-ho del país. Davant de l’extinció del català o del mussol d’encefalograma pla, sord i borni de Tannarive, a qui tries? Arbre va!!!!

No ens dividim. Els divididors que es divideixin. Els divos que es divonitzin. Els dinosaures que es dinosauritzin. Però els catalans no ens podem dividir, fraccionar, dislocar, segmentar, seccionar, fragmentar, esquarterar, desmembrar, desintegrar... Diguem-ho com vulguem, però que quedi clar.

No m’agrada el que he vist després de les consultes. No m’agrada com es fan les coses. No ens agraden les presses. No ens agraden aquestes coses. Nosatres no som d’eixe món. No s’ho mereix la gent que ha votat, la gent que ha treballat, el país. Potser ho solucionem, potser. Diuen que s’hi posen. Ja veurem. Però prenem nota perquè les faves són comptades. No sé, una més? dos? Creieu que tornarem a tenir una altra oportunitat com aquesta? Quan? Al segle XXIV? Al XXX? Després de l’explosió d’albergínies nuclears? No sé. Aquest és el segle de Catalunya. Els temps són catalans. Però també sempre hi ha temps per la imbecilitat, la idiotesa i la ruqueria. No ens confonguem: Això no és Amèrica, ni Leningrad.

Sí, Això no és Amèrica, titula el col•lega Toni Aira el seu darrer llibre sobre comunicació política. Això no és Amèrica, per desgràcia, per desgràcia, penso jo, malgrat els hi pesi a alguns perquè si hi ha dos països que tenen un cabàs de punts i connexions en comú són Catalunya i els Estats Units. Però som a anys llum de la llum. Mentre, espelma i cuc de llum. Per això qualsevol tasca política –i ara em refereixo al lideratge i als líders- necessita professionalització, no amateurisme de ciclista de diumenge que pedala dos quilòmetres i es fot un esmorzar carnívor durant dos hores i en tarda quatre més per fer els dos quilòmetres per tornar a casa i després canta a tothom que és carn de Tour de França. El treball, i l’oci, i el negoci, cansen. Vés, bada. Com apunta Aira, prenem nota, les claus són: “Estratègia, estratègia, estratègia”; “Comunicació, comunicació, comunicació” i “Innovació, innovació, innovació”. Jo crec que això és molt català, vaja, al pa, pa i al vi, vi.

Menjar i beure. Tranquil•litat i bons aliments que fan sanes a les gents. Com va dir el líder de la ginebra política, Sir Winston Churchill, “El temps és més important en política que en gramàtica”. Mentre ens preparem un gin-tonic, fixeu-vos en les formigues. Mireu com passen. Des del Cretaci Mitjà que viuen aquí. Entre 110 i 130 milions d’anys. Més de 12 mil espècies diferents i centenars de gèneres, subfamílies i no sé quantes galeries inacabables. He estat moltes vegades a formiguers i conec el tema. La formiga és una de les coses més sèries que hi ha en aquest món. Res acaba amb elles.

Les consultes per la independència són formigues davant d’un elefant espanyol que no sap com reaccionar. No les pot xafar totes. Què fa? Com ho fa? Per on surten? On van? Podem ser àgils, o podem ser burros amb obesitat mòrbida. Podem fer-ho bé, o malament. Les formigues són llibertat: van per aquí, per allà, aquella és tieta de l’altra, la de més aquí és neboda, es casen, se separen, practiquen l’esquí, o juguen a la botifarra. Ara bé totes tenen un punt comú, totes van a petar al mateix lloc: el formiguer.

La victòria és formiga. La victòria és el formiguer. La victòria és la continuïtat, la perseverança, la fidelitat. La victòria és l’estratègia del formiguer. La victòria no és un orgasme de matinada, la victòria és un formigueig caminant per la pell.