Opinió

El sr. Artur Mas va declarar, fa dues setmanes, que “una consulta sobiranista evidenciaria que Catalunya vol ser espanyola”. Efectivament, jo no m’hauria expressat mai en aquests termes. Com a mínim, tot seguint l’exemple del sr. Alex Salmond, líder del Scottish National Party i primer ministre escocès, hauria promès la celebració d’un referèndum dins del meu mandat governamental (subjecte, si volen, a un conjunt de condicions com ara l’aprovació d’una llei de consultes i el ritme de compliment, determinat per la Generalitat, per part del govern espanyol de l’Estatut del 2006). Però, bé, els polítics catalans són incomprensibles. En comptes de fer servir les poques armes legítimes (l’amenaça de les urnes i dels vots) que tenim, es dediquen a tranquil•litzar el contrari: els uns fent declaracions ‘assenyades’ i els altres salvant els pressupostos espanyols a canvi de quantitats de diners irrisòries. (Posats a pactar amb una certa imaginació, no podrien haver pactat, entre moltes altres coses, la creació del CFCC o Centre de Fotografia Contemporani Centelles amb seu a, diguem, Tarragona? Un país mínimament ‘plural’ reparteix els seus centres i ministeris per tot arreu.)

En tot cas, si bé és cert que les declaracions fetes a “El País” no tocaven, concedeixo que els dubtes del sr. Mas són completament legítims: hi ha una majoria independentista a Catalunya?

Per contestar aquesta pregunta tenim, ara per ara, tres fonts d’informació al nostre abast: les enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), les enquestes de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i els resultats dels referèndums de diumenge. A la darrera enquesta del CEO el 21,6 per cent dels catalans aposta per la independència. A l’enquesta de la UOC votarien a favor de la independència un 50,3 per cent dels entrevistes. I els referèndums acabats de fer, que, amb una participació aproximada del 30 per cent (i un vot afirmatiu massiu), se situen al bell mig.

Com es poden reconciliar aquests resultats tan diversos? Deixem de banda, de moment, les consultes populars (on el resultat és clarament bo tenint en compte la manca de recolzament institucional) i concentrem-nos en les dues enquestes. Com que totes dues són, si hem de creure les seves fitxes tècniques, igualment fiables, i com que nopuc creure que els catalans siguin tan volàtils que al setembre, quan es va fer l’enquesta de l’UOC, volien la independència i al novembre, quan van dur a terme la del CEO, no, l’explicació de la diferència rau en l’estructura de la pregunta.

L’enquesta de la UOC oferia dues opcions: la independència o l’estatus quo. L’enquesta del CEO, en canvi, deixava triar a l’enquestat quatre opcions per a Catalunya: regió, comunitat autònoma, estat federat o independència, llistades per aquest ordre. (Nota al marge. Hi ha força estudis acadèmics que mostren que un canvi en l’ordre de les respostes té, a vegades, efectes notables en els resultats finals, amb diferències d’entre 10 i 15 punts percentuals.)

Ara bé, agafin les dues enquestes i facin un càlcul molt senzill. Sumin els ‘federalistes’ i els ‘independentistes’ a la enquesta del CEO i obtindran un 51,5 per cent dels enquestats. És a dir, un mer 1,2 per cent més que els independentistes de l’enquesta UOC. Suposo que deu ser per això que el sr. Herrera, que segur que també ha anat fent les seves sumes, va insistir fa poc que els catalans el que volien és una mena de ‘federalisme plurinacional’. El problema, em temo, és que, llevat que faci referència a ser un estat federat a la UE, aquesta tesi, que sona bé, és poc realista. Per federar-se cal que ho vulgui més d’un territori. I això no passa, ni passarà, a Espanya. O, dit d’una altra manera, el menú de respostes que ens proposa el CEO és poc útil: un luxe propi de país imaginari, però poca cosa més.

Tot plegat, això ens torna al nostre punt de partida: hi ha una majoria independentista a Catalunya? Confesso, benvolguts lectors, que encara no ho sé, que encara no n’estic segur. Les dades hi són, però encara sembla que es belluguen una mica cap adalt i cap abaix.

D’altra banda, el que sí sé és que, ú, aquesta onada secessionista està creixent, i, dos, que té molt d’espai per on créixer fins a poder arribar a consolidar una majoria del país. El que és evident, però, srs Mas, Herrera i tants d’altres, és que aquestes majories cal construir-les. No n’hi ha prou amb dir que fer referèndums és una cosa arriscada. No n’hi ha prou amb respondre per separat o unitàriament a la sentència del TC. Cal conreuar l’opinió pública, cal explicar, cal liderar, cal fer entendre que no ens en sortirem si no fem un país visible. El bon polític crea horitzons creibles.

És clar que, potser, Catalunya acabarà per no necessitar aquesta classe política al davant de tots, fent de remolcador, estirant el país cap al seu futur. M’explico. Si Espanya fos el Canadà, acabaríem trobant una solució política als nostres problemes, com ho han fet, més o menys, al Quebec. Fixem-nos que els referèndums fets al Quebec sempre han acabat amb un derrota marginal dels independentistes: no perquè els quebequesos no la vulguin sinó perquè els polítics canadenc han estat sempre capaços de fer prou concessions als votants del mig com per desactivar la secessió. Però, Espanya no és el Canadà. Els espanyols imaginen la Península d’una manera tan emotiva i primària que, incapaços de controlar-nos en aquest món tan globalitzat, acabaran per expulsar-nos del seu Estat, fins i tot contra la voluntat dels líders socials i polítics catalans.