Opinió

“Quin goig sentir-te parlar de nacionalisme… i bé!”. Li ho vaig etzibar sincerament i amical a un prohom d’Esquerra ara fa uns pocs dies després de la seva intervenció en una taula rodona. “Perdona! Jo mai no he parlat malament del nacionalisme”, va contestar acompanyant el seu posat amb un arquejar de celles. “Home, però si en els últims anys no heu parat de repetir que vosaltres no sou nacionalistes, i aquesta paraula a Esquerra era com anatema...”, vaig haver d’apuntar. “Bé, això eren coses del Josep Lluís (Carod, s’entén)...”, va començar. “... Home i del Joan (Puigcercós)”, vaig tallar. I abans de passar a un altre tema ell va tancar: “No creguis, no creguis... Sense anar més lluny jo sempre he defensat que l’independentisme és una part del nacionalisme”. A veure si s’aclareixen, vaig pensar. Però sóc conscient que és difícil que això passi.

D’uns anys ençà, la lluna de mel perpètua en què s’ha instal•lat la cúpula actual d’Esquerra amb els socialistes ha fet molt de mal. A CiU per una banda, per descomptat. Al país per una altra, indefectiblement. Al partit republicà molt especialment, i les xifres canten. Però a qui ha fet molt de mal ha estat, amb diferència, a la causa sobiranista. A Esquerra encara no s’han tret del cap el daltabaix que van tenir a mitjans dels vuitanta després de pactar amb Pujol, i encara no en faran net que ja estaran patint les conseqüències d’haver-se lliurat dòcilment primer a Maragall i després a Montilla. Aquests dies, a tomb de l’impost de successions, fins i tot una Iniciativa sempre sol•lícita amb el PSC ha sabut marcar més perfil que la pròpia ERC.

Però, per què dic que aquest anar fent d’Esquerra sobretot ha fet mal al sobiranisme? Observin el dia després de l’èxit del 13-D. No hi ha cap força política independentista que pugui capitalitzar-lo. Pitjor encara per a ERC: davant la manca d’un referent independentista clar, comença a sortir com a bolets gent que vol muntar noves apostes polítiques que es puguin presentar al Parlament. Hi faran alguna cosa? Una de segura: esgarrapar vots i erosionar a piconades un espectre polític ja tradicionalment força fragmentat.

N’hi haurà que en les properes eleccions catalanes optaran per les noves opcions, n’hi haurà que optaran pel vot útil a CiU, i n’hi haurà que evidentment faran confiança a Esquerra, però en aquest cas en un nombre molt inferior del que hauria d’haver estat en un moment d’ebullició nacional com el que es cou a dia d’avui en el terreny sobiranista. I és que és del tot cert que hi ha molts independentistes a CiU. Però en aquesta formació (com sí podria haver estat en un grau elevat a ERC) l’independentisme no és el tot. De fet, res no pot ser el tot en partits d’ampli espectre, catch all. Aquests dies, portaveus periodístics dels socialistes miraven de treure èxit a les consulten tot (pseudo)argumentant que aquests referèndums comptaven amb la maquinària de CiU i ERC. Aquests (pseudo)intel•lectuals orgànics defensaven, així, que el resultat del 13-D hauria estat decebedor. I com és de tramposa la propaganda, oi?! Primer perquè les maquinàries d’aquests dos partits no estaven ni molt menys al servei d’aquestes consultes. Segon perquè d’haver-ho estat l’èxit del 30% de participació els hauria acompanyat com a mínim més que a Joan Saura, al seu govern i al seu Departament de Participació Ciutadana, que amb tot el pressupost i la infraestructura de la Generalitat al seu servei no va poder ni mobilitzar la meitat dels electors catalans pel referèndum de l’Estatut. I tercer, i en definitiva, perquè tanta suficiència espanyolista i pijo-progre ja cansa.

Però aquest és el món amb què Esquerra ha maridat el seu destí polític. Ho ha anat fent desprenent-se fins i tot de la seva pròpia component nacionalista, tot i que ara n’hi hagi que se'n penedeixin. L’esquerra era el vedell d’or de carodians i de puigcercossistes. No els calia res més. El PSC els havia beneït per l’esquerra. Ja en tenien prou. Aquest ha estat el gran triomf d’un PSC a qui en canvi ERC no ha mogut ni un mil•límetre respecte d’allò que ha defensat sempre. Aquest és el gran triomf d’un PSC que amb una Esquerra desdibuixada ha aconseguit fragmentar més l’espai sobiranista.