Societat

La televisió analògica desapareix. El febrer més de la meitat de Catalunya patirà l’apagada analògica per fer la transició a la Televisió Digital Terrestre (TDT) amb la segona onada del pla de la Generalitat. Les televisions estatals i les autonòmiques, davant del canvi, ja han adequat l’emissió de la seva senyal. Però el cas dels canals locals segueix essent una enigma: moltes cadenes encara no emeten ni estan a prop de fer-ho. Amb què es trobaran tots els catalans quan l’emissió convencional es doni per acabada i agafin el comandament a distància per fer zàpping?

El principal impediment que ha dificultat aquesta transició tecnològica ha estat la divisió territorial per tal d’atorgar les llicències. En lloc de seguir amb la política d’una televisió per cada municipi que ho volgués, el govern central va planificar una divisió del territori en 21 demarcacions, cadascuna de les quals disposaria de quatre canals, menys Barcelona, Cornellà i Sabadell que en van obtenir quatre d’addicionals atenent-se a criteris demogràfics.

Aquest panorama va obligar que gran part de les tradicionals televisions haguessin d’unir-se per a la creació de les noves emissores, obligant a un associacionisme en alguns casos forçats, incloent guerres de poder entre els ajuntaments. Les zones de Vielha, Blanes i Balaguer ni tan sols van aconseguir atorgar els quatre canals. “Però segur que no seran les úniques demarcacions que es queden sense alguns dels seus programes”, vaticina Josep Àngel Guimerà, doctor per la UAB, i investigador de l’Institut de Comunicació.

D’una relativa bonança a la crisi

La qüestió és que la planificació de l’espectre local es va realitzar en un moment de bonança i ara la crisi econòmica està en el seu apogeu. “Hi ha una cosa que és clara: el mercat ja estava tocat abans de la crisi, ho està des que es van crear les televisions locals, però s’ha agreujat la situació”, comenta Guimerà, que també és autor de l’informe del Consell de l’Audiovisual de Catalunya.

Segons apunta el document, la creació d’un d’aquests canals rondaria al voltant del milió d’euros, tot i que hi ha televisions que se n’han sortit amb un pressupost més reduït. Davant de les despeses de manteniment, uns ingressos publicitaris que minven i els pressupostos més ajustats dels ajuntaments, molts actors han preferit no sumar-se al projecte. I és que tot i que hi hagi 37 programes destinats al sector públic i 59 a la gestió indirecta de tipus privat, és un mercat basat en les ajudes de les administracions.

“El mercat no sobreviuria sense la intervenció pública”, afirma Guimerà. L’estudi, de fet, demostra que fins al 70% dels beneficis els aporta la publicitat i que entre un 30 i un 50% es tracta d’ajudes públiques, ja siguin directes o indirectes. I al 2007, per exemple, la majoria de les televisions amb benefici no van tenir un saldo positiu superior als 30.000 euros.

El risc de la Call TV

Històricament, els canals locals han estat directament vinculats amb l’anomenada Call TV, o sigui, programes que requereixen trucades de l’espectador, ja sigui per consultar les cartes del tarot, ofertes de caire pornogràfic i concursos. “Això no passarà”, explica taxativament el coautor de l’informe. Una de les raons és que la normativa del CAC no ho permet. L’altra, que aquest model de televisió s’ha convertit en un fenomen massa gran i ara les cadenes estatals han optat per aquest model, tant en els canals principals com els temàtics. Així s’han endut part del negoci i també la possible rendibilitat.

A més, les noves estratègies de baix cost dels canals de TDT estatals i autonòmiques afecten als canals locals per una altra via: Factoría de Ficción, Antena Nova o el català 300 emeten programes i sèries històriques propis. “Ara ja no té sentit que el Canal Català, per exemple, emeti Médico de Familia”, destaca Guimerà.

Doncs quina programació oferiran les televisions locals?

La Llei de la Comunicació Audiovisual de Catalunya de 2005 ho va estipular: “la televisió local es caracteritza per una programació de proximitat, generalista o temàtica, dirigida a satisfer les necessitats d’informació, de comunicació i de participació social de les comunitats locals”. Així, als prestadors als quals se’ls va atorgar les concessions tenen una obligació: emetre quatre hores de continguts originals mínims cada dia, que han de ser emesos en horari de màxima audiència.

Encara que aquesta imposició està lluny de ser un suplici. Segons Guimerà, justament els canals que millor estan en termes d’audiència són els que emeten els esdeveniments culturals, esportius, informatius i cívics de les poblacions que cobreixen. O sigui, els que aporten al ciutadà continguts d’interès públic.

Programes de baix cost

L’altre clau d’aquest èxit relatiu és que els programes siguin el més econòmics possibles. La TDT local no pretén competir en oferta amb les autonòmiques o les estatals. I per a abaratir costos i a la vegada oferir contingut propi, una de les vies més econòmiques és la sindicació de programes.

Els dos actors més influents en aquest àmbit són la Xarxa de Televisions Locals, creada per la Diputació de Barcelona, i Comunicàlia, integrada entre d’altres per les diputacions de Girona i Lleida, que promouen la realització de continguts que llavors poden emetre els canals que s’hi associïn. Un avantatge és que cap de les dues demana exclusivitat i per tant els canals es poden beneficiar de totes les prestacions.

Neu a la televisió

Les xifres, no obstant, no són encoratjadores. Al setembre, quan 70 programes ja podien emetre obertament en la nova tecnologia, 23 encara no difonien continguts (16 eren públics i 7 privats). I la incertesa predomina en gran part del sector, del qual ni el CAC té previsions clares del que pot passar.

Girona i Olot són dues de les demarcacions que exemplifiquen com la voluntat inicial està lluny de cumplir-se: no es posaran en marxa els dos consorcis públics i en canvi sí que ho estan fent els privats. I aquests són els casos més transparents del país. Cornellà, per exemple, que tenia 8 concessionaris és probable que només acabi amb dos canals de televisió, després que els quatre consorcis públics encara no hagin iniciat les emissions, una iniciativa privada hagi retornat la concessió i un altre estigui replantejant la seva activitat.

L’autoregulació, pendent

L’enigma de la TDT local es començarà a resoldre a partir de l’abril, quan ja es tindran les xifres definitives de quants programes de les demarcacions emeten i quants no. L’únic que de moment és una garantia és que la intenció del Govern es reflectirà a la realitat local i que molts projectes es quedaran pel camí, pels costos que generen, la dificultat d’associació de les agrupacions i ajuntaments, la decadència econòmica de les administracions locals i uns mercats de mida reduïda on no hi ha cabuda per tants programadors.

La clau serà que el mercat s’autoreguli, segons remarca Guimerà. “Es retornaran o es trauran concessions, però també hi haurà alguna sorpresa en quant a empreses que s’interessaran a rescatar algun programa”. Així la TDT s’adaptarà a les necessitats del seu públic i proporcionarà continguts d’informació social, esportiva i cultural local de baix cost, que és l’únic producte exclusiu que poden oferir i a partir d’una obligada inversió pública.