Opinió

Va deixar-ho escrit James Hacker, el protagonista de la mítica sèrie Sí, Ministre: “l’oposició no és realment l’oposició. Només li diuen així. Però, de fet, és l’oposició a l’exili. L’administració pública és l’oposició interna”. Per a entendre’ns: Artur Mas no és l’oposició al tripartit, igual com Raimon Obiols, Joaquim Nadal o Pasqual Maragall no van ser l’oposició real a Jordi Pujol. L’administració pública, la que compta, l’espanyola, és l’oposició real al govern de Catalunya. Ahir en vam tenir una nova mostra, de la mà de la cap de la burocràcia de can Moncloa, María Teresa Fernández de la Vega.

Diu ara la vicepresidenta de Zapatero que la negociació sobre la gestió de l’aeroport del Prat es por allargar. Així, només una setmana després que l’altre gran buròcrata del govern central, José Blanco, mirés de convèncer sense èxit els grups catalans sobre el nou model que diu proposar per l’aeroport del Prat, De la Vega puntualitza. Si cal, diu, es prolongarà el termini donat per a finals d’aquest 2009 perquè l’objectiu és arribar a un acord “consensuat” sobre el nou model aeroportuari. Paperassa verbal, vaja. Les típiques, tòpiques i habituals tàctiques dilatòries dels professionals del mareig de la perdiu.

Escoltava ahir aquestes paraules de la vicepresidenta i no podia evitar de visualitzar aquelles memorables escenes de la no menys memorable sèrie britànica, on el ministre s’exasperava quan mirava de tirar endavant algun projecte i el seu secretari permanent (aquí, un molt alt funcionari) li posava mil pegues per dissuadir-lo de les seves intencions. Al final, el capítol del gran triomf del ministre sobre el seu funcionari mostrava com això acabava arribant gràcies a l’ajut de l’antic responsable del Departament, ja a l’oposició parlamentària.

És per pensar-hi. No només perquè aquesta sèrie és filla dels anys vuitanta del segle passat però segueix del tot viva en gairebé el cent per cent del seu afilat contingut. És per pensar-hi perquè ara que tenim nou aeroport del Prat gràcies a aquell tan estigmatitzat “pacte del Majèstic” que va agermanar (i ruboritzar) CiU amb el PP durant una legislatura, potser que Montilla demanés a Artur Mas com mirar de driblar les exasperants tàctiques dilatòries dels seus propis germans socialistes. Al cap i a la fi, PP i PSOE no són tan diferents en essència. Quan toquen cuixa transmuten en Poder (amb majúscules i on és de veritat, a Madrid). Poder d’aquell que existeix per mantenir-s’hi tot evitant l’erosió d’altres poders com el de la Generalitat.

Va, senyor Montilla, no s’hi pensi més. Agafi algun consell de l’oposició a l’exili, sumi-hi records de quan vostè era part del Poder com a Ministre del Regne, i faci alguna cosa que pugui fer lluir la seva obra de govern per si mateixa (sense ajuda de pactes llunyans al seu mandat). Pensi que les eleccions s’acosten i que de fet en el calendari particular de l’administració espanyola ja és com si haguessin passat.