Opinió

Els Evangelis en grec, les Confessions, de Sant Agustí, en llatí; les obres completes de Dante, en italià; els Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister, de Goethe, en alemany; les obres completes de Shakespeare, en anglès; un volum de les tragèdies d'Eurípides, en grec; dos volums de la correspondència de Josep Carner i La vida austera, escrita pel seu pare. No per coneguda deixa d’esborronar la llista dels llibres que van quedar a sobre de la tauleta de nit de Joan Coromines el dia de la seva mort. De tots ells, el més estimat per ell va ser aquell volum en el que Pere Coromines, un dels grans intel•lectuals republicans del país, va voler definir una idea de moral laica, molt propera a la simplicitat i l´idealisme. Ara fa 70 anys de la mort de l´autor de La vida austera.

Advocat de prestigi, una de les grans figures polítiques del primer terç del segle XX, periodista convuls, escriptor a la recerca del “sentit de la civilització catalana”, liberal i catalanista, Pere Coromines va acabar per esdevenir –potser de manera només comparable amb Amadeu Hurtado- un dels grans consellers àurics de la política catalana, quedant atrapat fatalment en el cercle viciós dels camins de la llibertat del nostre país. Per Domènec Guansé “tot era per a ell obra de creació en funcions de la seva condició de poeta i humanista”.

La vida gens austera políticament de Pere Coromines és fascinant: després d’una primera etapa d’agitador i teoritzador de l’anarquisme (per la seva defensa de la justícia social i la fraternitat humana és detingut i condemnat a mort, sense proves, després d’un atemptat a Barcelona el 1896), ressorgeix amb els seus llibres, i al front de la direcció d´El Poble Català, com un dels intel•lectuals de referència del catalanisme d’esquerres. Aleshores, davant de la Lliga de Prat de la Riba i Cambó, la Unió Federal Nacionalista Republicana de Coromines provà l’impossible: el pacte de les esquerres nacionalistes amb els radicals lerrouxistes. Aquest “pseudo tripartit avant la lettre” va ser fatal: l’hegemonia política del catalanisme passava a la Lliga per uns quants anys i Pere Coromines, que dimitia després d’un fracàs electoral estrepitós, desapareixeria de l´escena política en el seu despatx d’advocat fins que amb la República tornava a ocupar un lloc de primera línia: redactor de l´Estatut; conseller de la Generalitat; diputat al Congrés.

Membre fundador de l´Institut d´Estudis Catalans, Les presons imaginàries, La vida austera, Les hores d’amor serenes, Cartes d’un visionari o La mort de Joan Apòstol són alguns dels seus llibres, que van gaudir d´un èxit i reconeixement sostingut. Va presidir també l´Ateneu Barcelonès, del 1928 al 1930. En paraules de Carles Duarte, “un escriptor, un pensador i un polític del tot fonamental per comprendre i explicar la Catalunya que emergia generosa d’ambicions a l’inici del segle XX i que va quedar anorreada per la tragèdia de la Guerra Civil i de l’Exili”.

El 27 d’octubre de 1939 moria Alfons Maseras a Tolosa, desfet per les notícies de la mort del seu fill a la guerra, i l´1 de desembre, després de la complicació inesperada d’una operació, ho feia Pere Coromines, just arribat a Buenos Aires. Van ser els dos primers escriptors morts a l’exili i el seu traspàs va sacsejar totes les consciències dels catalans de la diàspora. Les morts austeres d’aquells dos intel•lectuals enfrontaven l’exili amb la certesa del no retorn, tal i com les morts de Carles Rahola i Domènec Latorre certificaven la intenció genocida del franquisme.

Coromines, que havia arribat a l’Argentina a mitjans de novembre, apuntava en la darrera entrada del seu Diari de la Diàspora, el 24 de novembre d’aquell fatídic 1939, després d’alegrar-se que alguns dels seus amics li haguessin fet arribar exemplars dels seus llibres: “Com que ja tenia La vida austera, que és de la Maria, resulta que hauré pogut reunir aquí en l’exili algunes de les obres meves més amades, perquè em facin un ambient espiritual del que ha estat en la llunyana pàtria la meva vida d’escriptor. A veure si podré aplegar aquí tots els meus fills i totes les meves obres. Encara que ni així, entre tots, em podran fer passar les ganes que tinc de tornar, tan aviat com s’hi pugui tornar dignament, al redós de la Pàtria catalana”.