Opinió

El President de la Generalitat José Montilla ha avançat el dia dels innocents. El lector -sector viu com una perdiu- se n’haurà adonat que tots els mitjans de comunicació han publicat la mateixa broma: Montilla es declara continuador de l’obra d’en Francesc Macià i demés medicaments genèrics. La conya està sent molt celebrada a tot el país i ha provocat que els hospitals no donin a l’abast per l’allau d’atacs de riure. De fet, un dels meus gats acaba de ser operat a rialla oberta. De moment està estabilitzat. Reso per ell.

No sé si la solució rau en viure tota la vida a una metròpoli submarina d’escudella i carn d’olla, o bé a un desert infinit i solitari de torrons de crema, però arribarà un dia que el PSC es declararà obertament independentista, però clara d’ou, matisaran que són independentistes del sector dependentista, vaja, que el seu és un independentisme que defensa continuar independentment dependents d’Espanya. És així, el món al revés.

Els socialistes catalans-espanyols (entén-ho això també, que obri el taüt Freud) han reivindicat el catalanisme de Companys, Macià, Manolo el del Bombo, el osito Misha i si cal demà proclamaran a Cobi com a líder de l’Alliberament Caní de Catalunya. Bub-bub. Pels socialistes tot és catalanista: un gerani, un pastisset de crema, i, clar, també el PSC. Bon cop de riure, talladors de gespa artificial.

Montilla revindica la continuació de Macià perquè així s’aigualeix, s’anivella, s’homogeneïtza, es centralitza tot. I es confon. Arribarà un dia que es dirà que Macià havia begut ideològicament de Pablo Iglesias o de la Pasionaria. Tristesa, tristesa: si s’acaba la diferència morirem. No es pot ser català i espanyol. No, no. El gat és gat, no és gat i anxova a la vegada. No existeixen els gats-anxova. Ara anem a jugar al gat i la rata.

Li proposo a l’estimat lector que busquem les vuit (i buit) diferències entre Macià i Montilla. Abans, de canapè, situem l’època del President Macià, com a President d’una Generalitat restaurada, amb Estatut, i que, ai las, sospitosament és molt semblant als dies de Montilla. Parla, Josep Carner-Ribalta, mà dreta de Macià (poden llegir les clares memòries de l’escriptor i polític balaguerí ara sortosament reeditades):

“Amb les amargors i les injúries que Catalunya sofrí durant el període de regateig de l’Estatut d’autonomia a les Corts, i amb la catalanofòbia demostrada pels espanyols en massa, tots els catalans sentiren que l’Estatut havia estat “concedit” pel govern de la República Espanyola, si no amb mala fe, amb absoluta mesquinesa.... L’odi i la malvolença no s’havien esbravat amb la sorollosa campanya anticatalana suscitada arreu d’Espanya entorn de l’Estatut, ni eren solament els Royo Villanova i els Fanjul els nostres enemics aferrissats. Notabilitats intel•lectuals com Unamuno i Ortega y Gasset demostraven el mateix encegament. I no parlem ja de la gran catèrvola de funcionaris castellans tendents a posar bastons a les rodes en la tramitació o execució de les ordres emanades per les Corts. Per això cada petit fragment d’obra realitzada pel govern català representava una àrdua batalla dins el clima de tensió i de suspicàcies com més anava més asfixiant. Macià viu amb l’ànima torturada per l’angoixa i físicament aviat se’n ressent. La seva mort no es fa esperar”.

Ara busqui les 8 diferències amb el que es deia de Macià a l’època i compari-ho amb el que es diu ara de Montilla. I que cadascú en tregui les conclusions que cregui:

1. Carner-Ribalta: “Macià no era catalanista... ni separatista. Era simplement... català”

2. Carner-Ribalta: “En la vida de Francesc Macià no hi ha ni una sola acció, ni un sol acte, ni un sol gest, ni un sol pensament, ni una sola manifestació del subconscient, diríem, que no vagin adreçats a la independència de Catalunya”.

3. Carner-Ribalta: “Macià, a més, era d’aquells homes que, si l’oportunitat no arriba, la van a cercar”.

4. Josep Carner (escriptor, diplomàtic durant República i oposat políticament a Macià): “El cas de Macià és únic i certament providencial... I la més gran lloança de Macià és aquesta: que la seva popularitat ve tota del seu caràcter de vas transparent, translúcid, on apareix elemental, però definitiu, el daler de Catalunya. Res de més simple que un heroi d’epopeia”.

5. Rossend Llates (periodista, i membre d’Acció Catalana, oposat políticament a Macià): “Per primera vegada els catalans hem tingut la sensació d’haver trobat els homes oportuns en el moment oportú... Catalunya fins ara s’ha esperat; les portes de l’avenir li eren closes, però avui se’ns obren de bat a bat, és un camí ample i bell, amb alguns obstacles que encara temptaran més les ànimes virils i generoses: seguim-lo endavant, que ningú no deserti”.

6. Manuel Carrasco i Formiguera (seria líder d’UDC,): “Tots hem de voltar la rellevant i simbòlica figura del gran patrici Francesc Macià, que encarna avui la representació de les aspiracions nacionals... l’austeritat, la simplicitat de principis, la popularitat d’en Macià són els factors d’aquest miracle que encara ens meravella a tots, i com a resultat dels qual Catalunya viu aquestes hores supremes en les quals s’ha de plantejar i resoldre el plet secular de la seva llibertat”.

7. Antoni Rovira i Virgili, escriptor, intel•lectual d’ERC: “La immensa mobilització fúnebre que va realitzar-se a Barcelona per a donar el trasllat de la despulla del President la companyia de tot un poble, era, en efecte, l’afirmació de la Catalunya immortal, de la Catalunya nacional, davant de la mort del qui fou el Coratge alliberador de la pàtria. I la immortalitat de la Pàtria catalana farà immortal el nom de Francesc Macià i Llussà, que morí després d’haver iniciat l’alliberament de Catalunya i d’haver restablert, sota formes noves, la vella Generalitat”.
8. Manuel Brunet (articulista de La Veu de Catalunya i oposat a ERC) : “Des que existeix Catalunya ben pocs catalans han estat tan idolatrats i tan combatuts com ell... No oblidem, doncs, el que significa la coincidència d’aquesta mort en aquest Nadal. Precisament la visita de la mort, en un dia tan assenyalat, ve a recordar-nos que Catalunya és alguna cosa més que els catalans que ara l’habitem: és el passat, el present i el futur; els morts, els vivents i els que vindran. I cal treballar en honor de tots”.

Benèvol lector que arribes fins aquí: et desitjo molt Bon Nadal i un venturós Any Nou.