Política

En unes declaracions recents deia que la seva feina és “aconseguir que ser jove sigui menys difícil”. En plena crisi, això possible?
La realitat ha anat canviant i ens hem d’anar adaptant a les coses. Hem intentat acotar l’edat de la joventut, que amb la nova llei s’estableix de 16 a 29 anys. La definició de jove comporta diferents perfils en funció de les franges d’edat. Per exemple, les franges més baixes (16-22 anys) responen més a una possibilitat d’intervenir en espais de participació, d’oci i de lleure. Des de la Secretaria intentem fer unes polítiques de dinamització més juvenil. A partir de l’entrada del jove al mercat laboral, les franges més altes, entren totes les polítiques d’àmbit laboral, d’emancipació, d’habitatge... És a dir, la nostra manera de fer la vida més fàcil al jove depèn de la necessitat del jove en cada moment.

Quins canvis ha d’aportar el Pla Nacional de Joventut a les polítiques de la Generalitat?
A diferència del pla vigent fins ara (2000-2010), en el qual primer es va elaborar i després es va informar els joves, amb el nou pla (2010-2020) hem volgut fer-ho al revés. Primer hem fet un procés d’avaluació del pla antic i després hem obert un procés de consulta explicant als joves les línies que seguirà el pla nacional. El Pla Nacional de Joventut és l’únic full de ruta a seguir, independentment del partit que hi hagi al govern El nou pla actualitzarà el discurs en polítiques de joventut, serà per 10 anys, per tant superarà les legislatures, continuarà incidint en un àmbit d’emancipació de la gent jove i incorporarem uns elements de seguiment i d’execució. Un cop els joves hagin validat el pla, al març els partits parlamentaris ens posarem a redactar el que serà el nou pla.

Els catalans entre 16 i 24 anys que ni estudien ni treballen s’han duplicat en els darrers quatre anys. Com es pot revertir aquesta tendència?
La població jove és molt vulnerable a aquest problema. S’ha de posar l’accent en un àmbit de formació, i el govern ho està fent. Els joves també en són conscients: les matriculacions a cicles formatius i superiors han incrementat en els darrers anys. El govern espanyol ha intentat fer alguna mesura que posi fre a l’atur juvenil, però a dia d’avui no en té cap d’específica. Paral•lelament, Catalunya ha estat la primera comunitat autònoma en desenvolupar per un període de quatre un Acord de Mesures d’Ocupació Juvenil destinant més de 200.000.000 euros a formació ocupacional.

Si però molts joves es troben amb un títol universitari sota el braç i amb moltes dificultats per accedir al seu primer lloc de treball.
L’èxit i la formació no només significa universitat. Hi ha molt més camp a córrer. La formació professional és un àmbit on tenim unes mancances importants. El repte és incrementar el volum de joves amb títols de grau mitjà o superior de formació professional.

Alguns decideixen marxar a l'estranger...
Jo relativitzaria el fet que hi hagi joves que marxen a l’estranger. Possiblement, Catalunya no està als llocs capdavanters en l’àmbit de recerca i innovació, però amb el Pla Nacional de Recerca estem aconseguint situar-nos en més bona posició. I potser el percentatge de joves que marxen fora ho fan no perquè aquí no hi hagi mercat, sinó perquè allí també n’hi ha i és una bona oportunitat. Hem de pensar que estem en un context europeu, on el que s’està fomentant és la mobilitat juvenil i també ho fem amb la mobilitat laboral i formativa.

Al voltant d’un 38% dels joves estan a l’atur. El govern actua?
Hi ha un desplegament important de polítiques d’ocupació i d’incentivació de l’emprenedoria juvenil, que s’ha impulsat conjuntament des del Departament de Treball i de la Secretaria General de Joventut, amb la signatura també de Foment, de PIMEC, d’UGT, de CC.OO i del Consell Nacional de Joventut. Hi ha una comissió de seguiment i una sèrie d’indicadors que ens permetran veure que s’està executant i què no. Lògicament, estem al gener i anirem veient com evoluciona aquest paquet de mesures (2009-2012).

“Superpreparats”, però amb sort “mileuristes”. Què cal fer perquè jove deixi de ser sinònim de precarietat laboral?
El que no pot ser és que s’acabi assimilant joventut a precarietat. Quan dic que els joves són un gruix social vulnerable no vull crear alarmisme, però cal explicar les coses que hi ha sobre la taula. L’índex de temporalitat laboral juvenil és elevat, però si mirem amb perspectiva i agafem dades de l’any 2000 veiem que abans de començar la crisi aquest índex s’havia reduït 10 punts. Tot i que continuem en uns paràmetres desfavorables i la data d’emancipació s’està retardant, nosaltres lluitem perquè precarietat no sigui sinònim de joventut.

Emancipació i accés a un habitatge digne van de la mà. I les ajudes que ofereix l’administració arriben tard.
Els ajuts que gestiona la Generalitat per al lloguer tenen una demora, en aquest moment, per falta de liquiditat. Tot i que jo crec que arriben quan toquen. L’any 2005 començàvem amb només 400 ajuts a joves i el 2009 s’ha tancat amb més de 9.000 subvencions. Crec que funcionen bé. La xarxa de les borses d’habitatge desplegades pel govern han funcionat molt bé. Ara bé, l’ajuda de l’estat espanyol anomenada Renda Básica de Emancipación oferta pel ministeri de la vivenda fa dos anys només ha arribat al 50% dels joves catalans que l’han sol•licitada. Som la primera comunitat autònoma en tot l’estat amb volum de joves que sol•liciten un ajut i som l’última, en xifres relatives, que reben pagant aquest ajut. Per tant, reclamo que els recursos que l’estat espanyol dedica a aquest tipus d’ajut es traspassin a la Generalitat. Perquè si es tracta de gestió hem demostrat que de gestionar en sabem més. De moment, de preocupació pels joves en tenim més nosaltres.

Com podem definir el jove català d’avui en dia? Moltes vegades se’l titlla de poc compromès. N’està d’acord?
No hi ha un sol perfil de jove català. Podem parlar de tendències o de línies diversificades. Dit això, quan un jove té problemes per emancipar-se o un treball precari és lògic que no se senti representat pels polítics que el representen. La desafecció dels joves, insisteixo, no és res més que una mostra de la societat en general. No són una part aïllada. Si la societat és individualista i consumista, ells també ho seran. Hi ha joves de tot: passotes, implicats... Com amb la resta de coses. Bolcar sobre els joves aquells valors negatius que tenim en la societat no és just.

L’any passat es va modificar la llei de l’avortament. La rebaixa en l’edat de l’avortament és un pas endavant cap a la major llibertat dels joves?
Ens hem de començar a plantejar quines discrepàncies legals tenim. Resulta que un jove als 16 anys pot deixar d’estudiar, pot començar a treballar, li canvia el tractament davant la justícia en caràcter penal... Pot fer moltes coses. Per què no pot decidir sobre què fer amb el seu cos? Quan tenim unes dades que ens estan dient que els joves de mitjana s’inicien abans en les relacions sexuals. I vaig més lluny: per què no pot votar un jove de 16 anys? Aquí hi ha un debat molt estès. Crec que hem d’apostar per a que els joves o no tinguin cap dret als 16 anys o els tinguin tots.

Com es pot fer front a la creixent delinqüència juvenil?
La immigració no la podem tractar com a mà d’obra barata. Als nouvinguts els hem de tractar com a ciutadans, quan tenen feina i quan no en tenen. La immigració ha generat elements molt positius per al nostre país. El que passa és que quan es concentra en llocs determinats pot portar a problemes d’encaix. No m’agrada vincular immigració amb delinqüència. Naturalment hi ha grups d’immigrants on hi ha delinqüència, però també hi ha col•lectius violents que són d’aquí. Un de cada 4 joves de Catalunya és fill d’origen de segona generació o d’origen immigrant. Per això em costa de creure que la joventut visqui la immigració com un problema, perquè és la que més està convivint amb aquesta.

Des de la Secretaria vau endegar l’any 2005 la campanya “Talla amb els mals rotllos”. Malauradament, la violència masclista està a l’ordre del dia. Falta més conscienciació?
Treballem en un àmbit de prevenció, sobretot en les relacions afectives. Eradicar la violència masclista serà complicat. Detectem que, de vegades, els joves desenvolupen certs rols conseqüència d’un model d’educació en el qual l’home encara es considera superior a la dona en molts aspectes. M’agradaria recordar que qualsevol canvi social que s’intenta treballar en aquest problema no dóna resultats immediats. La societat vol resultats ja i això porta el seu temps.