Cultura

Amb la Llei del Cinema el govern vol reactivar el sector en temps de crisi o protegir la llengua catalana?
Han de ser compatibles els dos objectius. El cinema és un sector en crisi des de l’aparició de noves plataformes amb les quals la gent té accés a continguts audiovisuals, l’aparició de canals de televisió específics de cinema i, a més, ara predomina una mena d’espectacle que ha expulsat de les sales un públic més específic. També s’ha hagut de fer front al procés d’emigració cap al cinema digital. I això crea incertesa. Però nosaltres creiem que una cultura nacional de dimensió mitjana només pot resistir la globalització i es pot fer global des de la localització si té una industrial cultural forta. I en aquest sentit la indústria audiovisual, com el cinema, és estratègica.

I, al mateix temps, es recupera el dret de veure cinema en la pròpia llengua...
No podem quedar encallats en una política que en època de la dictadura va establir que hi hauria una sola política de doblatge per qualsevol cinema, quan aquí hi ha tres-centes llengües parlades per persones vingudes de llocs molt diferents. Per tant, la normalitat per respecte i protecció de la integritat de l’obra artística, per millorar el coneixement d’idiomes i perquè és una forma més culte d’assistir al cinema, és impulsar la versió original subtitulada.

.... I potenciar el cinema en català.
D’ençà que hi ha hagut cinema parlat el paper del català ha estat testimonial, cosa que no ens podem permetre. Per tant, aquests objectius de respecte a la diversitat de l’obra artística han de ser complementaris amb aconseguir que el català tingui en l’àmbit del cinema un tracte que garanteixi a la població la llibertat de com vol el consum d’aquesta producció. Però com que això implica mesures de doblatge immediatament suscita resposta.

Les majors són contràries, encara poden dir alguna cosa.
Hi ha sectors que creuen fermament que això els perjudica, o bé directament o bé per l’afectació que pot tenir el precedent català. Puc entendre la seva inquietud i farem el possible per arribar a acords. El que no pot ser és que els interessos o privilegis adquirits històricament per una colla d’empreses en circumstàncies molt complicades hipotequi els drets del poble de Catalunya de tenir uns consums culturals en condicions de llibertat. Això és fonamental i els seus interessos s’han de poder conciliar amb la nostra defensa de l’interès general. I si no és així, l’interès general prima i tenim la majoria política per fer-ho.

A part de la llengua també s’aposta per pel•lícules poc comercials...
Creiem que no podem prescindir a les pantalles de filmografies que ara ens poden semblar exòtiques o de la majoria de pel•lícules que estan als grans festivals europeus.

Aquest és el tercer intent de governs catalans per fer aquesta llei. Què ha canviat ara per ser aprovada?
En deu anys ha canviat tot. Ara hi ha nous factors de crisi. Per exemple, les descàrregues a la xarxa de pel•lícules, la imminència del cinema digital, els joves han canviat els seus hàbits... També ha canviat la composició del govern i ara hi ha forces que donen una importància capital al tema de la llengua i el principal partit de l’oposició també ho comparteix. A més, la darrera vegada es va intentar per la via d’un decret. La llei es més difícil de consensuar i aprovar però, en canvi, té una capacitat d’obligació i un marc penalitzador. També hem tret lliçons de les experiències anteriors. Finalment, el sector també ha vist que la nostra aposta industrialista és sincera.

Creu que la gent anirà més al cinema perquè la pel•lícula és en català? Senzillament només triarà entre dues ofertes.
Sí. Hi haurà un efecte de generació de nou públic. No és una multitud, però hi ha un segment de gent que desisteix d’anar al cinema perquè no pot veure la pel•lícula en català i espera que la facin a la televisió. També hi ha gent que vol veure cinema europeu d’art i assaig, més conceptual, però ara no en fan perquè aquest no ven crispetes. Pensem que la introducció d’una oferta més plural, més versió original subtitulada, la especialització d’algunes sales, la garantia que el cinema produït aquí tingui bones garanties de distribució... tot això pot acabar portant més gent al cinema.

Les exigències són pels distribuïdors i no pels exhibidors. Què passarà si aquestes sales no s’omplen?
Als exhibidors els hem dit que si ells interpreten que una part d’aquest objectius de caràcter cultural són contradictoris amb els seus beneficis poden concertar amb l’administració algunes pantalles i nosaltres a través d’aquestes patrocinarem el desplegament de la missió del servei públic en l’àmbit del cinema. Per tant, si ells incorren un risc fent sales de versió original subtitulada i no s’arriba a un mínim de taquillatge nosaltres ho compensarem.

Tapar aquests dèficits quant costarà al govern?
Ara obrim les ajudes de producció, a l’exhibició i la distribució. La llei preveu un programa marc que coordinarà d’una forma més intensa la relació entre quatre fronts de recursos: l’ICIC, la corporació, Institut Català de Finances i un departament d’indústria, innovació i empresa. El 2011 l’augment seria de l’ordre d’entre 6 i 9 milions d’euros i el 2014-2015 estaríem entre 9 i 12 milions d’euros l’any. Això són càlculs basats en una disminució d’ingressos. Però no tots aquests diners són en subvenció, n’hi hauria també en forma de reintegrables.

Es donen subvencions per la producció, però al final el cinema fet a Catalunya representa només un 1% dels espectadors. És un problema de qualitat o de distribució?
I va haver un moment que el cinema fet a Catalunya suscitava una gran afluència, perquè sortien actors de la televisió o tractava temes locals, però ara això no és rellevant. Ara el reclam són les grans campanyes de màrqueting. Fora d’això només funciona alguna pel•lícula en especial pel fenomen de promoció boca-orella.

Com es pot millorar?
Hem d’assumir que hem de seleccionar una mica més els projectes i alguns dotar-los d’una aportació superior a les que hem donat fins ara. S’ha d’acabar amb la idea del suport automàtic cada vegada que s’aixeca un producte, s’han d’establir més mecanismes de control i potser només hem de fer tres o quatre apostes cada any per projectes que puguin arribar a altres països europeus amb un pressupost mitjà. No podem condemnar sistemàticament cada projecte a treballar en pocs recursos. També cal decantar recursos cap el màrqueting i buscar la complicitat dels mitjans de comunicació. Hem de girar la reputació del cinema fet a Catalunya perquè ara el seu públic potencial té desconfiança respecte la qualitat. I això de vegades és injust. Necessitem alguns èxits que ens aixequin la moral col•lectiva però tampoc podem renunciar a la gent que fa cinema més experimental.

La Generalitat i el govern valencià han signat un acord de reciprocitat d’emissió de TV3 i Canal9 sense el govern espanyol. És el final d’aquesta història?
Fins ara el decret deia que en cas d’acord entre territoris s’habilitessin per part del ministeri els canals múltiples per fer efectiva la reciprocitat, però no calia permís del govern espanyol, sinó planificació. El problema és que el govern del país valencià té dos múltiples, però aspiren treure de la reciprocitat un tercer canal com el que té Catalunya i posar-lo a concurs públic per les televisions privades. L’acord de reciprocitat ja està establert, però busquen aquesta contrapartida.

Per tant, el govern espanyol continua tenint la darrera paraula.
Ells tenen el control de l’espectre radioelèctric i, per tant, la planificació dels canals depèn del ministeri. El dia de Sant Jordi del 2003 s’havia pactat amb el ministre d’Indústria, en Joan Clos, que s’habilitarien els canals per fer la reciprocitat, però aquest encara és el tema pendent. La situació és molt complicada d’origen i demana temps i paciència. Però hem d’anar a trobar una situació definitiva.

Per tant, quan es podrà veure TV3 al País Valencià?
Televisió de Catalunya és una televisió seriosa, d’un país seriós i d’una cultura seriosa. Emet per altres territoris amb qui comparteix llengua quan hi ha un acord amb un govern, però no a través de formules estranyes en les qual ningú dóna cap titularitat. La reciprocitat no pot ser una cosa tàctica, ha de ser ferma i duradora independentment de qui governi. Com a govern no ens mourem al marge de la legalitat. Ara, com a mínim, amb el desbloqueig de les negociacions hem aconseguit que encara que han tingut sentències favorables per tancar repetidors no ho han fet.

Aquest any, però, TV3 no ha estat líder d’audiència a Catalunya...
Això del lideratge depèn.

Bé, els últims mesos sí, però durant la mitjana de l’any guanya Telecinco.
Hi ha un sistema de mesures d’audiències que no és neutra i que no té en compte les segones residències. Penalitza un determinat tipus de target. I amb un sistema de mesuratge més fi, que tingués en compte els àmbits locals, les dades actuals oferirien un perfil diferent al que es dóna ara. I si no comptem els mesos d’estiu i els caps de setmana, les dades d’aquest any permeten veure que hi ha hagut una posició de lideratge. El grup també és líder i canals com el Super3 i el 3/24 estan creixent. El que està patint amb la diversificació de l’oferta és el 33, que en aquest moment està sent objecte de remodelacions.

Fa tot just un any ja hi va haver-hi canvis. Sembla que el Canal 33 està en una situació de recol•locació constant entre els canals de la corporació.

Tenim un canal generalista fort, un de notícies, un infantil i a partir d’aquí entenem que la cultura i els esports aniran trobant la seva ubicació, com l’alta definició, el Canal 9 i IB3. A partir d’aquí també hem de buscar la màxima difusió en el País Valencià i les Illes Balears a base d’acords amb els governs.

Li preocupa que en aquest context econòmic el contracte programa no tingui la capacitat d’oferir tota la dotació que necessita la televisió per ser de qualitat i líder?
Sí, perquè han caigut els ingressos per publicitat i suposa un repte. També és veritat que s’haurà d’adaptar al nou entorn tecnològic i empresarial ja que quan TV3 es va crear les condicions eren unes altres. Ara hi ha una crisi econòmica, la competència s’ha radicalitzat i els polítics reben molta més pressió, com s’ha vist amb el cas de TVE. El que se li demana ara a TV3 és que faci de motor d’aquesta indústria que abans no hi era.

I què ha de fer TV3 per liderar el sector?
Ha de modernitzar la seva estructura, mantenir el nivell, augmentar en eficiència i buscar segments de públics que a vegades s’han perdut. Però és un canal amb una audiència acumulada d’èxit, que ha anat concentrant el talent i que ja s’ha sabut reinventar d’altres vegades.

Quines són les relacions amb el Ministeri de Cultura després de l’adquisició de l’arxiu Centelles?
En aquests moments estem tenint poc contacte amb el ministeri. Tinc relacions cordials amb la ministra i respecte aquest tema ara fa dies que no en parlem. Hi ha un dia a dia ordinari que manté els seus signes vitals però és veritat que aquest episodi ha afectat les relacions.

Es pot parlar de traïció?
No vull utilitzar paraules que comporten judicis d’intencions, però ens sembla que les coses han anat d’una manera que no s’adiuen amb el tipus de tracte que s’havia anat establint en aquesta última etapa. Espero que això es pugui tractar més fredament d’aquí una temporada. Però en qualsevol cas hi ha una cosa irreparable: s’ha produït aquesta venda en que nosaltres teníem interès. Ho vam defensar raonablement i dins d’uns paràmetres que eren els que estàvem en condicions d’assumir. Era una molt bona oferta i vam prendre la cautela de permetre’ns el dret de tempteig i retracta davant de qualsevol eventualitat.

Llavors què va passar?
Aquestes eventualitats no arriben a l’Estat, en el sentit que té el mateix dret que nosaltres. De tota manera continuarem treballant per la difusió de Centelles com hem fet a títol institucional i alguns a títol personal i des de fa molts anys.

És any electoral. Té intenció d’anar a les llistes?
No, en un lloc rellevant segur que no.

És un punt final d’una etapa política?
No n’hem parlat seriosament, ni s’ha plantejat. Jo vaig agafar un compromís a partir d’una proposta molt generosa i espero fer bé la feina i exhaurir la legislatura amb un equip magnífic. Jo no sóc un polític de carrera, sinó que tinc un perfil professional en un altre àmbit i faig de polític. No tinc un futur polític en sentit estricte perquè no tinc un projecte personal que passi per la política prioritàriament.

Però pot fer un primer balanç?
Hem enganxat un període extremadament complicat per culpa de la crisi econòmica i també pel descrèdit de la política, que ens han dificultat la feina. Però en general el balanç és positiu i tinc la sensació que la gent també fa un balanç positiu de la feina que hem fet des del departament. Hi ha temes puntuals que han provocat desgast, que costen més del compte, però també hi ha d’altres àmbits on hem fet forces coses. La Llei del Cinema, per exemple, ha significat molt de temps i esforç, però ha valgut la pena. I ara no tinc gaires dubtes que el Parlament ho aprovarà i estic bastant convençut que serà aquesta legislatura.