Economia

Vostè es va fer famós per parlar clar, cosa que no fan aquells que ens governen...
Avui tenim dues grans classes socials, els que parlen fosc i la resta. Malauradament, els primers, cada vegada parlen menys clar i es fa molt difícil saber quines són les causes reals de tot el que ens envolta. Potser no en saben més o potser, simplement, no volen dir-ho tot. El cert és que s’expliquen les coses simples d’una manera tan complexa que cal traduir-les.

Ara dóna una sèrie de recomanacions per començar a revertir la situació econòmica. Però en la majoria dels casos qui pot actuar no és el ciutadà, sinó el govern.
Aquest llibre no emet un missatge faraònic, sinó una simple crida a l’honestedat d’aquells que ens governen. L’any passat vaig donar moltes conferències i una de les preguntes més freqüents era si els polítics actuals ens trauran d’aquesta crisi...

I?
Doncs, no. D’aquesta ens en sortirem nosaltres mateixos. Si ens volen donar un cop de mà, benvingut sigui, però no hem d’esperar que cap govern ens tregui d’aquesta crisi. Molta gent amb negocis em diu darrerament que la crisi s’està notant d’allò més i que aquest gener ha estat dur. La meva recomanació sempre és la mateixa, encarar el febrer amb més força.

Hem perdut la cultura de l’esforç?
Això de la cultura de l’esforç em posa nerviós. I és que la ‘cultura de la mandra’ mai no ha estat cultura. S’ha de recuperar l’esforç, evidentment, no l’hauríem d’haver abandonat, però també la bona educació. Un país ben educat és aquell que és conscient que cal treballar i en el qual cadascú pot fer el que li dóna la gana sense oblidar les seves responsabilitats.

L'hora els honestos. Estem preparats per fer aquest canvi?
Tot canvi d’actitud costa. El meu missatge no és cap novetat, és el de sempre, però ara, cal aplicar-lo. Ens hem acostumat a la cultura de la facilitat, a tirar de targeta amb límits de sis mil euros. Fins ara ens deien que calia administrar-nos, però ens donaven un milió de pessetes i els acceptàvem pensant que ja els tornaríem quan poguéssim.

La crisi econòmica ens pot fer canviar els valors que l’han provocada?
Hauria de fer-ho. Jo, per exemple, recomano utilitzar la targeta de dèbit abans que la de crèdit. La de dèbit et marca uns límits necessaris, potser no et permet comprar certes coses, però no passa res, espera’t un parell de mesos i ho podràs fer. Canviar certs hàbits no hauria de ser tan difícil.

I els bancs, estan prenent les mesures necessàries per no cometre els mateixos errors?
Les solucions en teoria són fàcils. Si el que ha fallat han estat els reguladors, només caldria posar-hi més control, no? Avui sabem en què hem fallat, podriem posar-hi mesures. Però l’home és capaç d’ensopegar massa vegades amb la mateixa pedra. Començo a veure els bancs fer tonteries de nou i em pregunto si hauran aprés la lliçó. Els financers que van vendre ‘porqueria’ arreu del món, avui hi tornen. Per això ara el que toca és la nostra revolució.

Revolució?
Sí. Recentment una entitat bancària em va oferir invertir en un compte variable. Em deia que la selecció dels valors en els quals invertiria els faríem a partir del mètode ‘Prat & Litterman’. Una nota a peu de pàgina em detallava qui eren aquells senyors. ‘El model de Prat & Litterman està descrit per Prat & Litterman per actualitzar el model de Malkcovich’. Si hagués decidit invertir i l'operació no hagués funcionat, a qui m’hauria adreçat? A 'Prat', a 'Litterman' o a 'Malkcovich'? Aquests no m'agafaran el telèfon, i llavors seré jo qui no tindré dret a queixar-me.

D’això se’n diu sentit comú...
Tan fàcil com aplicar el sentit comú. No estic dient res de l’altre món. Només cal preguntar-nos què se’ns vol vendre i si aquell que ens ho està venent sap què coi és tot allò.

Un dels fets més visibles d'aquest desgavell han estat les ajudes del govern a la banca...
De moment els diners injectats pel govern no han vist la llum, només han servit per tapar forats dins els mateixos bancs. I és que la banca està en una situació molt pitjor del que creiem. Quan veus els comptes de resultat te n’adones. Si tenen 100, setanta són comissions i setanta són accions que tenen repartides. De 100, doncs, 140 són externs. Això vol dir que n’han perdut 40. Quan llavors arribes a l'oficina i dius que tens en ment un petit negoci, riuen.

I el problema es reprodueix a escala mundial...
Sí. El president Obama va convocar els presidents dels bancs rescatats amb diners públics per animar-los a donar crèdit. Tres d'ells no van assistir a la reunió a Washington perquè feia mal temps.

Vostè va crear i popularitzar el concepte dels ‘Ninjas’, aquells ciutadans que no tenien ingressos suficients per tornar els crèdits que se’ls atorgava. Han anat a més?
Segueixen sent si fa o no fa els mateixos, espero que algun d’ells hagi prosperat. La novetat negativa d’aquest de tot aquest entramat han estat les polítiques que han seguir els bancs. Malauradament, gent sense ingressos, sense treballs i sense propietat n’hi ha hagut sempre, però aquest cop els hi van posar el caramel a la boca.

El darrer informe del Servei d’Estudis de Caixa Catalunya deia que Catalunya tardarà més de cinc anys en recuperar el nivell d’ocupació. És queda curt o exagera?
Quan sento aquestes coses tinc ganes de preguntar si en sortirem un dilluns o un dimarts. Només són frases, maneres de parlar. En realitat ens estan dient que tenim quatre anys per endavant molt difícils i aquesta és la conclusió que n’hem d’extreure. Tardarem molt en recuperar-nos i només podrem començar a parlar d’una millora el dia que portem dos trimestres seguits reduint el nombre d’aturats. Ara per ara, però, no es dóna cap condició per pensar en una situació millor. 

Existeix algun remei per recuperar l’ocupació?
D’aquesta crisi només ens en poden treure les empreses privades. No em refereixo a les grans multinacionals, sinó a les petites empreses de carrer. Aquelles que generen deu, quinze o vint llocs de treball. Si no tornem a facilitar el crèdit i el prestigi a aquestes empreses, ho tindrem molt magre.

Una de les seves crítiques és que la màxima preocupació dels polítics és mantenir el càrrec. El sistema de finançament aprovat a principis d’estiu va ser un titular o és un bon sistema?
No el conec amb profunditat, no l’entenc i em fa mandra. Però si cada comunitat autònoma és dedica a llençar els diners, ens anirà malament. El model de les autonomies em sembla bo però cal portar-lo amb sentit comú. Estem veient com les comunitats malgasten i llencen els diners a les escombraries.

A Catalunya també?
Sí, i molt. Agafa qualsevol diari i llegeix. Tard o d’hora les comunitats demanaran més del que hi ha. Jo tinc dotze fills i gestionar l’economia familiar és decidir que un dia cal posar fre. Ni una família ni un país es poden endeutar contínuament i, a més, anunciar-ho com quelcom positiu.

Estatut, consultes independentistes, ILP per acabar amb les curses de braus... Són distraccions per uns polítics poc centrats en la crisi econòmica?
Les distraccions són sublims. Sovint em pregunto qui treballa en aquest país. Massa embolics, massa aspectes que a la gent del carrer no l'interessen i que al final et fan perdre.

Hi ha qui diu que una Catalunya independent seria positiva a nivell econòmic...
Una Catalunya independent no és viable a nivell econòmic. Avui estem en una altra ona, estem parlant de la Unió Europea, l’objectiu no ha de ser fixar fronteres. L’independentisme respon al cor i té certa dosis d’idealisme i de romanticisme, ho entenc. Però jo sóc aragonès i el dia que algú em digui que vol un Aragó independent, li etzibaré un parell de bufetades.

Zapatero presentava la setmana passada la presidència de la Unió Europea. Una altra distracció?
Ara volem arreglar Europa amb el cotxe elèctric. Els sis mesos de la Unió Europea no serviran per res més que per distreure tot el govern. Estem parlant de plans pels pròxims 25 anys mentre aquesta crisi demana solucions a curt termini. Si Zapatero fos sensat s’hagués posat a la cua i hagués passat de la presidència europea. Primer cal solucionar els problemes de casa.

Per acabar. Un consell per aquells que els costa arribar a final de mes.
Sempre que em fan aquesta pregunta m’escapo per l’optimisme. Això no vol dir pensar que la crisi ha passat, perquè no és cert. Això vol dir no quedar-se a casa arraulit esperant que et vinguin a buscar-te. Estic veient gent que lluita per tirar endavant i es mou. Hi ha gent molt preparada, cal que surtin al carrer. Una nació d’arraulits és una porqueria.