Opinió

Feia molt de temps que no sortia del cine fent saltirons com una nena. De fet, quan hi vaig, que és molt poc, en surto amb cara de no-res i penso en els set euros que he malbaratat. Però molt de tant en tant, sovint sense esperar-ho, amb la poca predisposició dels qui busquen diamants i ja quasi ni miren, et trobes una pedra preciosa. Avatar és de color or, és un gustàs de pel·lícula, és tanta la sensualitat que desprèn que tot ho voldries tocar, olorar i mossegar. En realitat està tan ben feta que et descorda els sentits i gairebé sembla que entris dins de la pel·lícula, o que la pel·lícula entri dins teu. Això del 3D és d'una suculència embriagadora, quina sort tenim que existeixin els americans, quan els protagonistes volen muntant els ocells gairebé pots sentir vertigen i l'aire fresc fent bategar la teva samarreta. Hi ha, a més, l'elegància felina dels personatges, la plasticitat dels seus moviments, aquell cos enorme però estilitzat, de cul d'espinguet, amb uns ulls infinits, orgullosos i tendres, i hi ha també la delicadesa de la seva màgia i de l'entorn on viuen. No és que gràcies a la pel·lícula se't desplegui la imaginació, sinó que ella te l'ofereix ja desplegada, tu no has de fer res, ella endevina el teu somni de bellesa i te'l regala. Només per aquesta ruixada d'edonista ja es pot considerar boníssima, però no seria rodona si no busqués, alhora, fer prevaldre alguna veritat. I vés per on que Avatar tracta dos temes universals que segons alguns experts no interessen a les persones, aquestes coses que tenen a veure amb de la llibertat i amb la identitat. El dret a no ser ocupat, robat, menyspreat, el dret a triar, a conservar, a viure sense l'amenaça dels tancs, i en fi, tots aquests problemes no reals, inventats, secundaris, demagògics i vans. I tot i així, ara, igual que molts altres directors, James Cameron n'ha fet una pel·lícula. Sobre la importància de la llibertat i sobre el preu de la llibertat, que no és gratis, que exigeix intel·ligència, respecte a la jerarquia del talent, compromís i, naturalment, sacrificis. La meva fillola, amb la força de l'acció, va passar una mica de nervis. I jo, per tranquilitzar-la, li anava dient a l'orella: "No pateixis, fava, que aquí guanyaran els bons!"