Opinió

Servidor és també dels que creu que a Catalunya hi ha un divorci evident entre la realitat politicomediàtica —incloent-hi els diaris electrònics i molts dels fòrums digitals que monopolitzen els especialistes en l’insult— i la realitat social. Si hom només fes cas al que s’escriu a la premsa i en aquests fòrums, en fer una ullada al carrer no comprendria què hi passa. Vull dir que no sabríem determinar el perquè de la desafecció política —que malauradament s’acompanya d’un pronòstic decebedor per a un sistema democràtic: la previsible abstenció electoral—, que és el que detecten les enquestes d’opinió. I tanmateix, hi ha qui, encegat per haver vist massa capítols de la sèrie John Adams, s’ha inventat un ambient preindependentista (com si Catalunya fos l’Amèrica del segle XVIII) que, de moment, ni tan sols corrobora l’èxit d’unes consultes organitzades en “territori amic”. Ja s’ho faran, si és que es volen enganyar. És el mateix engany que la setmana passada ens va voler engaltar Joan Puigcercós en l’acte de presentació de la seva candidatura. Segons el líder dels republicans, l’aposta que van fer el 2003 de pactar amb el PSC ha fet possible que, ara, estiguem més a prop de la independència que mai. Ai las, senyor! Com és que no ens n’havíem adonat? I és que, com vostès ja deuen saber, els independentistes són majoritaris a totes les institucions catalanes, incloent-hi el Parlament, on, a més, és profecia que aconseguiran la majoria absoluta aquest 2010!

De moment, l’únic cert és que el president Montilla —a qui la mínima dignitat del càrrec l’obliga a defensar, amb carta o sense carta, el que va aprovar el poble de Catalunya en referèndum, en contra, per cert, d’ERC—, no passa de ser un autonomista, amb vagues anhels federalistes, que dirigeix un partit que té dos ministres al govern d’Espanya i algun director general —i per tant, n’és solidari—; domina en tres de les quatre diputacions provincials —aliats amb els d’ERC, que hi té molts “alliberats”—; té les alcaldies de Girona, Lleida, Tarragona i Barcelona —de la mà dels independentistes, per bé que de vegades fent veure que no, com al cap i casal— i, és clar, presideix la Generalitat amb l’aquiescència entusiasta dels ecosocialistes i la no menys alegre dels republicans. Així doncs, no m’estranya que el president Montilla no hagi tingut cap mena de recança de fer un discurs de cap d’any partidista que, entre altres coses, proclamava que, a pesar dels mals auguris sobre la pròxima sentència del TC, li desagraden les falses rutes i les dreceres. No calia ser un geni per saber que el PSC de José Montilla no traspassarà mai el llindar que el situï a l’altre costat del mur, per fer ús d’una metàfora que agrada molt als republicans. És a dir, fora d’Espanya. Qui vulgui vendre aquesta moto (a mi me l’ha explicada fins i tot un director general que diu que no milita a ERC però que és molt influent), és que enganya. Prefereixo l’ERC de Carod a la Puigcercós, perquè almenys l’aspirant a Onaindia català es va inventar un relat estrafolari —allò que eren d’esquerres i que es menjarien el PSC amb l’independentisme no nacionalista—, i, en canvi, el de Ripoll insisteix en la lata aquella de l’equidistància en posar a subhasta el futur govern de Catalunya amb vint condicions que saben que ni ells mateixos complirien en cas de tenir una mínima incidència. Tot plegat és pura retòrica i prou!

Si tot va com ha d’anar, a les eleccions de novembre d’enguany no decidirem entre la independència o la dependència. Fóra una equivocació anar a les eleccions amb aquest discurs. Els primers que s’equivocarien serien els nacionalistes. I qui millor ho hauria de saber és l’exconseller Joan Carretero, perquè, a pesar de la radicalització actual, el 2003 va portar els socialistes a la presidència de la Generalitat —suposo que devia saber que no avançaríem gens ni mica cap a la independència i que no l’importava. Espero que ara, un cop caigut del cavall, s’adoni que pot propiciar una altra vegada, però per la via indirecta —i tanmateix no és excusa—, el manteniment de l’hegemonia socialista. Hi ha moments que cal saber triar, si és que es vol fer realment un pas endavant. Debilitar el bloc nacionalista —o és que Reagrupament no n’és tampoc?— és, es digui el que es digui, abonar l’statu quo socialista. Mal si fas, mal si no fas, oi doctor? Curiosament, però, qui més interès té en què l’eixorca agitació actual continuï fins a novembre és el president Montilla. A més agitació dins d’un univers, diguem-ne màtrix, més possibilitats té ell de revalidar el seu càrrec. La seva lògica és bona, sobretot perquè ja sap de quin peu calcen els republicans i fins on arriba la seva gallardia sobiranista de l’independentisme cibernètic. Passarà el mateix que amb l’Estatut: el que més cridaven en contra resulta que van decidir fer president —perquè es veu que el traïdor era Artur Mas— qui més va fer per rebaixar-ne el to. El relat montillesc és buit com una nou corcada, però eficaç com una pedra a la sabata.