Opinió

Per què aquest fàstic a l’energia nuclear? Per què no jutgem el problema de les nostres necessitats energètiques amb una mica d’equanimitat, de justícia i realisme. És cert: té els seus elements perillosos —els residus, 30.000 anys bategant—, però: ¿Quina font d’energia no els té? Per cert: ¿quina llengua de les que es parlen avui en dia es parlarà en aquest món d’aquí a 30.000 anys? Ho dic perquè els residus haurien d’etiquetar-se, i s’hauria de fer en català, ara que a Ascó semblen disposats a empassar-se la granota.

Parlem de l’energia; fet i fet, el petroli i els seus vessaments marítims fan bastant de fàstic, i causen desastres ecològics esfereïdors. Però no tenen tants opositors com els reactors nuclears, els quals han fet una millora notable en seguretat i fiabilitat en els últims quaranta anys. Els francesos tenen 58 reactors nuclears, i un 80% de l’energia que consumeixen prové d’aquesta mena de centrals, i no hem sentit que hi hagi grans desastres ni apocalipsis comarcals. Llum i alegria…

Ens agradi o no, les nuclears són el futur —i els molins de vent, i les plaques solars…, tot empès per l’amenaça, fictícia o real, del canvi climàtic—. Però els partits acorats en el passat, enfonsats en un sistema discursiu amb més òxid que el Titanic, són incapaços de donar respostes raonables, sempre presos pel sectarisme i una fictícia superioritat moral i verda, la qual tampoc se sap ben bé per què se la irroguen.

Tot està molt clar a nivell de discurs —sigui el discurs d’un color o d’un altre—, però a l’hora de respondre les demandes de la població tot depèn d’allà on hagis nascut, i de la cadira que s’ocupi. Només es manté la coherència amb la pròpia camisa.

“En aquest Mediterrani tan abrupte/ tan bonic i tan trist,/ si donen el poder als virtuosos,/ als puritans, als malaltissos, /quedarem afamats i fotuts/ sistemàticament. (…) Si voleu donar el batxillerat als nens /—o a les nenes—, /respecteu la immoralitat eterna i permanent.”

Això són uns versos de Josep Pla —sí, versos—, els quals em semblen perfectament encertats en aquesta tessitura. Amb aquesta pretesa integritat verda no es pot fer res: estem condemnats a la fam, a la misèria. I ningú la vol. Però si acceptem el món, la seva realitat, les necessitats que el fonamenten —la immoralitat radioactiva—, doncs llavors podem acabar donant una resposta més o menys apropiada a aquesta conjuntura.

El que no pot ser, però, és enganyar la gent, emetre missatges contradictoris i fer com si es fos lúcid o raonable: els que toquen la realitat de l’energia nuclear (els municipis) la volen atraure cap a ells, perquè amb ella vénen els milions d’euros: gairebé 8 milions a l’any, més les inversions, i feina per més de 500 persones… Aquesta és la realitat, doncs, a la qual, òbviament, hi hem d’afegir els dilemes sobre la perillositat dels residus, els quals són tractats i estudiats per homes sapientíssims, tot per minimitzar la seva toxicitat fins al zero, o gairebé.

I si els que tenen el problema a casa volen atraure els seus incentius, els que el tenen lluny, els grans partits, juguen amb l’electorat, tot per fer populisme. Volen les centrals però no ‘la merda’, i per això paguen a França una pasta llarga perquè els guardi a les golfes més fosques.

La intenció electoral els força a mentir, com si la població fos estúpida o volgués ser enganyada. En el fons, però, tornem a la simulació: desorientar a l’electorat amb paraules ensucrades, mentre les necessitats reals van arreglant-se de manera matussera. I aquí CiU també ha de jugar la seva carta, la de la indefinició, no fos cas que es perdessin alguns vots crucials a l’hora de clavar l’estaca al Tripartit, aquest pobre zombi dramàtic.

Pertot la incoherència, l’al•lucinació dels benintencionats que a la llarga ens porta a carrerons sense sortida. Un carreró al fons del qual hi ha un Montilla que somriu fred i distant, pensant-se per què tot ha de ser tan difícil… Pobre capità! Quan era ministre promovia la centralització dels residus i ara que és president ha de mirar a una altra banda quan el seu projecte li toca a la porta i li demana caritat. Tot plegat és la vida mateixa. La política, aquest infinit maldecap.

Tot podria fer que les eleccions s’avencessin. Tant de bo. El panorama necessita un canvi d’aires radical. M’arriba a les orelles que Laporta s’unirà a Carretero, i que Chacón substituirà Montilla al capdavant del PSC… Tots plegats podríem adreçar-nos a Ascó, passant per Vic, i ballar, entorn del reactor nuclear, una bona sardana.

Tant de bo el nostre país duri els 30.000 anys que han de continuar supurant aquests tristos residus.

¿Recomanació literària? Tot i que el meu últim llibre, que acaba de sortir, està força bé, recomanarem un article de Joan Fuster, inclòs a El món de cada dia, i que es diu, La gran por que s’acosta: “Si només vivim de renda de la Naturalesa, si en som paràsits voraços, si li afegim injúries de depredació i de verí, ja es veu quin serà el final. Tanmateix, ¿qui farà cas de la prudència que ens aconsellen?”.