Política

Val, dons el que volem...al menys el que jo vull, és ser ciutadá, no subdit. Amb cabdils o sense, i que es respectin no només el fons sino també les formes democràtiques. Deu ser consequencia d'haver hagut de patir durant molts anys de la meua vida a un "cabdill" al que vaig combatre amb totes les meues modestes forces.

Cabdill no té res de necessàriament lleig, en la segona accepció -"líder carismàtic"-. Entenc que una democràcia que funciona no sol necessitar de carismàtics lideratges sinó de bons i honestos gestors que fan petits cops de volant, ara cap un costat, ara cap l'altre. No obstant això, fins i tot les democràcies avançades i consolidades es veuen de tant en tant en la necessitat de líders carismàtics, de cabdills. I en situacions excepcionals, en situacions d'ocupació, en situacions no democràtiques ja no diguem, si solen fer falta cabdills! Pensem en el cabdill Nelson Mandela. En el cabdill De Gaulle. En el cabdill Lech Walesa. Tres cabdills. Tres herois de la democràcia. Francesc Macià, va ser un cabdill. Hem d'aspirar a tenir una societat on un cap de govern perdi les eleccions i torni a dirigir orquestres de ball, tan panxo, Edward Heath. Una societat que pugui fer debats tipus Royal-Sarkozy. Aquell nivell. Aquell consens patriòtic que tenen els francesos. El consens ètic que hi ha al Regne Unit. Hem d'aspirar a ser una democràcia. Però rar és el país que ha aconseguit la democràcia sense cabdills, i t'ho dic jo que votaré Mas, que és l'antítesi del cabdill. Però atenció que tornem a caure en la trampa de la propaganda progre. Aquí, com que associem, i és lògic, la paraula cabdill a Franco, la màfia sociata la utilitza per estigmatizar tot líder carismàtic adversari seu: li estan dient que és com Franco. Cosa que no cal ni dir que mai no fan amb els seus cabdills, Maragall, González, Bono...

Per ser president de Catalunya en primer lloc s'ha de ser polític, s'ha d'haver fet política s'ha d'haver estat al peu del canó resolguent els problemes de les persones, portant el timó de la nao. Haver estat president del Barça no és cap bagatge que pugui permetre tenir un projecte de país ni idees clares del que és Catalunya, potser valdria la pena que primer anés a moltes classes de l'escola Jordi Pujol, un bon i gran mestre que sí que li pot donar lliçons, qualsevol altre xerrameca que faci en Laporta, encara que sigui fluïda i entenedora no és res més que això xerrameca, primer s’ha de trepitjar el país, conèixer el nom dels seus pobles i ciutats, conèixer la seva història, la història que no surt als llibres i que és la que t'expliquen els seus ciutadans i ciutadanes. Des de molt jovenet és el que va fer en Jordi Pujol, per això quan va ser president de Catalunya estava preparat i ho va saber fer bé, malgrat que algú no ho vulgui reconèixer, (aquest algú, sigui qui sigui sap que tinc raó), la història de Catalunya s’ha escrit des de l’any 1980 de la mà d’un gran president, que ningú ho dubti, si en Laporta vol ser president, que és el que ell diu que vol ser, primer que n’aprengui, i quan ja en sàpiga, que per sixò passaran uns quants anys que fundi un partit polític i endavant, però per ordre, i sense començar la casa pel terrat, mentre Catalunya anirà endavant amb un altre president que té ben apresa les lliçons de Jordi Pujol i que està ben preparat, és l’Artur Mas i no ho dubtis Laporta, ell sí serà President del país.

Salvapàtries?...donç potser si, però cabdils...no. Els cabdils converteixen als seus conciutadans en subdits.

Que no necessitem salvapàtries? Discrepo. Sí que en necessitem. Collons si en necessitem!

Ramon, gràcies per pensar, gràcies per l'anàlisi clara i precisa del que està passant. Si d'alguna cosa serveix el linxament mediàtic contra Laporta és per veure de quin peu calcen els mitjans i com ens n'em de defensar.

Som esclaus del diktat progre, que vol dir espanyol, fins i tot en el vocabulari. Ens acostumen a anomenar pel nom els seus dictadors, Fidel: familiaritat, mentre que els dictadors de signe contrari sempre pel cognom, Pinochet: distància. Els seus polítics diguem-ne que democràtics, també, Felipe, mentre que els adversaris si se'ls pot dir Ansar, millor que Aznar. Un altre exemple. Bienni Negre. Ja em diràs què cony se'ns hauria de recontrarefotre si la puta CNT dels pebrots crida a no votar i després munta una revolució perquè per causa d'aquella abstenció va guanyar les eleccions espanyoles el puto Lerroux dels pebrots. Per a Catalunya tan negre és Lerroux com Durruti. Com tan negre era Negrín com Franco. Però no. Aquí tots a dir-ne Bienni Negre. I així amb tot. Salvapàtries. El PSC, és a dir, Espanya, fa ús d'aquesta expressió amb la intenció d'associar-la subliminalment amb Franco, que es presentava com "salvador de la pàtria". Els fills de la gran puta ens diuen "salvapàtries" per posar-nos en el mateix sac que el franquisme. Atenció, poca broma, que ens estan dient franquistes! Jugada que, amb l'ajut d'un totalitarisme mediàtic i educatiu, aconsegueixen imposar i llavors ja tens el catalanisme polític disculpant-se, dient que no, que de cap manera, que res de salvapàtries, que a progressistes i socials no ens guanya ningú. O ja tens Esquerra declarant-se no nacionalista. Evidentment, hòstia, que pretenem salvar la nostra pàtria. No com ells, no com els putos progres, que volen salvar-ne un munt, de pàtries, Sahara Occidental, Palestina, la Veneçuela bolivariana, mentre que la pàtria catalana els la repamplinfa i això quan no directament s'hi pixen.

Cent vegades milor que l'analfabeto monitilla el cebolleta ho es, clarament; si el Montilla es president per la gracieta i la gilipollada d'erc-tontets, per que no ho pot esser el Laporta que intel.lectualment parlant es molt més bo que el retrasat montilla?

Oportunistas i salvapatries es lo que menys vol Catalunya. Amb el Montilla ja n´hem tingut prou i massa de malas experiencies.

Abans de governar un pais , cal un primer pas per el Parlament i fer aprenantatge politic. A més a més de un partit fort al derrera. Esperem que el Sr. Laporta tingui seny per veure la realitat i no entrebancar-se.

Ui ui ui!!!...quina por!!!. Per sort, Catalunya no és només el Barça.

Mireu com es fan les coses. Dues imatges. Maragall amb l'abric fent saltirons al costat d'un Pujol que, vés quin remei, aplaudeix. I l'Elefant Blau en ple, eufòrics tots per la clamorosa victòria a les presidencials del Barça. Quines dues imatges. La primera l'hem vista deu mil milions de vegades. No hi ha entrevista a Maragall que no parin un instant per tornar-la a passar i llavors el palanganer massatgista pregunta: "Què va sentir, en aquell moment?". Saben que és LA imatge. El resum, el símbol, el perquè de tot el xantatge sociata plegat ("Governeu perquè no presentem Maragall, ui quan presentem Maragall!"). Un xantatge que va donar per fonamentat la pròpia Esquerra quan va acordar amb la màfia sociata el que va acordar. Anem a la segona imatge. Nit electoral a Can Barça. Jo m'imagino molta intel·ligència espanyola alarmada i mobilitzada. Fent-se preguntes: "Però d'on han sortit, tots aquests?"; "Com és, que se'ns ha pogut colar un elefant!"; "Joves, brillants, amb un enorme atractiu, grans comunicadors, nacionalistes fins el moll de l'os però situats als antípodes de l'independentisme progre que tan bé sabem manipular, quin horror!"; "Com és que no ho hem aturat a temps, com és que l'hem cagada apuntant tota l'artilleria contra Bassat!". Fetes les preguntes, estic segur que l'endemà mateix es va començar a traçar a Nicaragua un pla estratègic per fer front a aquell nou front. Primera norma, assetjament mediàtic des del minut 1. I segona, començar a obrir dossiers, a investigar biografies, a buscar el mal menor dins aquell col·lectiu, a descobrir escletxes per causar problemes interns, llavor de futures divisions. En això val a reconèixer que la màfia sociata en sap un ou, cony, lògic: és una màfia. No estan per romanços. Primer atacaven la directiva per la presència d'un Sandro Rosell que "era l'home de Nike". I després van i es posicionen al costat de Sandro Rosell, contra Laporta. Les màfies no tenen ideologia ni principis. Només dos objectius: poder i calers. Bé, el cas és que mica en mica aquell grup va anar esmicolant-se perquè una pressió així, un assetjament mediàtic així, l'aguanta poca gent, i al final del cercle virtuós, virtuosíssim, n'han quedat quatre gats. Tot i tot, la imatge de la nit de victòria no l'hem vista mai més. No l'han treta a cap entrevista a Laporta o qualsevol altre directiu. Veurem dia rere dia progres decrèpits evocant que els agradava Raimon i que "van córrer davant dels grisos". Però no tinguis por que s'evoqui mai el primer dia d'aquest període gloriós del Barça: al contrari, la consigna mafiosa als palanganers mediàtics és negar cap mèrit a Laporta a còpia de crear noves escletxes, aquest cop llepant-li el cul a Josep Guardiola (com si amb Frank Rijkaard no haguéssim guanyat també lligues i la Champions). La imatge de la victòria d'aquella nova i brillant generació catalanista, l'he estat buscant i ni tan sols hi és al youtube. Hauríem de començar a adonar-nos d'una puta vegada que no ens enfrontem a un partit democràtic sinó a una màfia.

I tant que ens enfrontem a una màfia!...una màfia que es capaç de governar amb els "independentistes" oficials al mateix temps que acusa a CiU de ser massa "sobiranista" i d'haver-se llençat "al monte". A aquesta màfia: http://www.youtube.com/watch?v=8aKd-Lx-zlU