Opinió

Haig de reconèixer que l’haver passat la major part de la meva vida adulta a Canadà m’ha transformat, ni que sigui parcialment, en un purità. No obstant, a vegades em sorprèn la innocència dels meus conciutadans nord-americans, poc acostumats a la picaresca mediterrània. Recentment, durant un sopar, vaig ser interpel•lat per la nova sots-cap d’estudis del Banc de Canadà en referència a les “terribles dades de l’atur a l’Estat espanyol”. Malgrat el meu esforç inicial, no vaig poder evitar fer mostra d’un somriure entremaliat abans de tractar aquest afer.

Els economistes haurien de ser els primers a recordar la vella dita: “hi ha mentides, grans mentides i, després, hi ha les estadístiques de l’Estat espanyol”. Aquesta asseveració ha estat confirmada, cada sis mesos des de l’any 2000, quan visito Catalunya. Ignorar el pes de l’economia il•legal (narcotràfic i prostitució) i la importància de l’economia submergida, desvirtua la credibilitat de les estadístiques sobre l’economia a l’Estat. Òbviament, la volguda opacitat d’aquest fenomen no ens permet estimar – amb un mètode fiable – la importància d’ambdós factors en relació al total del PIB i la taxa d’atur, però no em sorprendria que parléssim de dades properes a un 25% del total.

Arreu de l’Estat espanyol encara hi ha present el què m’atreviria a qualificar com a “cultura de l’estraperlo”; la misèria extrema de la post-guerra i la necessitat de supervivència van fer perdre els escrúpols a l’hora d’impulsar qualsevol tipus de negoci. Així doncs, res sembla immoral, injust o il•lícit quan es pot obtenir un guany pecuniari.

A l’Estat espanyol hi ha veritables eixams de llauners, electricistes, pintors, transportistes, mecànics i personal de la llar que treballen sense factures. També és comú trobar-hi persones que treballen mentre cobren les prestacions de l’atur, falsos autònoms i treballadors contractats a temps parcial (amb jornada real completa). Aquests abusos –inimaginables a Canadà – suposen una competència deslleial i lesionen els legítims interessos dels empresaris que segueixen les regles de joc registrant els seus treballadors a la Seguretat Social, retribuint-los tot respectant el salari mínim interprofessional i pagant els corresponents impostos a les administracions.

D’altra banda, la proliferació dels clubs de carretera, bordells, salons de massatge amb final feliç i la veritable explosió del consum de drogues (donat que l’Estat espanyol roman la porta d’entrada de l’haixix i la cocaïna al continent europeu) també han tingut un efecte notable en el creixement econòmic a l’Estat. És aquesta permissivitat – acceptada socialment – la que genera la corrupció urbanística per part de polítics i constructors o, també, l’entrada massiva de capitals provinents de paradisos fiscals o de les màfies de l’Europa de l’est. Si en tenen algun dubte, només cal que parlin amb algun notari nostrat.

Si l’Estat espanyol fos una democràcia equiparable a les del nord d’Europa, tindria una premsa dedicada a esbombar els múltiples casos de corrupció que afecten totes les esferes de l’Estat – no pas limitant-se als casos divulgats per voluntat del PSOE. No obstant, la premsa escrita, massa ocupada intentant sobreviure venent cullerots, ganivets, quincalla i notícies irrellevants, no ha complert mai aquesta funció a casa nostra. O potser han llegit res en els darrers deu mesos sobre els procediments judicials contra el traficant de drogues i tinent coronel de la Guàrdia Civil, Alfonso López Rubio?

A l’Estat espanyol no hi ha un 20% d’aturats i seria ridícul creure’s aquestes dades. Si de cas, la propera vegada que vagin a fer el cafè i tinguin algun dels diaris de més tirada a les seves mans, obrin la secció de contactes i demanin-se si totes aquelles senyoretes – o el mateix cambrer que els serveix – pot ser que constin com a aturats a l’Enquesta de Població Activa.