Opinió

Sense que serveixi de precedent, el projecte de llei del cinema que va aprovar el tripartit em sembla fantàstic. Obligarà les empreses del sector a distribuir el 50% de les còpies doblades o subtitulades en català, i si no compleixen hauran de pagar la multa que correspongui. Això, si el Govern fa aplicar la llei, perquè de cartells que no estan escrits en català n'hi ha per donar i per vendre. En tot cas, sobre paper és bona. M'agrada molt més la llibertat que no pas l'intervencionisme, però només si la llibertat està garantida per a tothom. Dit d'una altra manera, l'intervencionisme de vegades és necessari per poder conquerir -en el nostre cas reconquerir- la llibertat. Igual que ho és la guerra. Ho diu l'últim Nobel de la Pau. Perquè és clar, no et deixaràs esclafar per no atemptar contra els drets dels teus opressors...

Convergència diu que les sancions que preveu la llei pels empresaris que l'incompleixin són massa dures. Jo dic que si no les volen pagar, que és preocupin de no incomplir la llei. I dedico la crítica a tots els comentaristes que cada setmana, en comptes de jutjar-me pel que escric, em jutgen per les suposades motivacions econòmiques que tinc per escriure-ho. La meva opinió no està en venda. I si un partit em pagués per expressar-la -que no és el cas- estaria contentíssima! Que el tripartit sigui un desastre i que Convergència sigui la millor alternativa, no és culpa meva. Però seguim amb l'article. Oriol Pujol, fa un parell de setmanes, va dir que l'increment del català al cinema s'ha d'aconseguir amb "consens i diàleg, sense enfrontaments, amb una llei que sigui més de seducció que d'imposició". Molt bonic, preciós, però això com es fa? Si el castellà gairebé monopolitza el món del cinema i dels mitjans de comunicació, no és precisament perquè els seus baluards l'hagin introduït a través del consens, del diàleg i de la seducció, sinó mitjançant la imposició d'un estat. No és la llibertat de mercat la que ha decantat la balança a favor del castellà, la llibertat de mercat no contempla l'ocupació política, econòmica, cultural i demogràfica d'una nació veïna. Nosaltres ens hem de defensar, i tenint en compte el poc marge de maniobra que ens deixen, quan el tinguem no podem perdonar. Si Jordi Pujol hagués deixat que els pares triessin la llengua en la qual els seus fills havien de ser educats, ara el català tindria un peu a la tomba. Per molt seductor que hagués estat a l'hora de defensar l'opció de portar-los a una escola catalana. En canvi, ara la immersió lingüística és un sistema que funciona i que només molesta quatre radicals. D'acord que la llei del cinema afecta empreses privades, però són les polítiques públiques de l'estat espanyol les que, estratègicament, han fet que el castellà sigui més rentable en tots els àmbits culturals. Vull dir que si les jovenetes pensen que sentir el Brad Pitt parlant en català no mola, no és perquè lliurement hagin decidit que el castellà és una llengua que mola més. Que les distribuïdores no es preocupin gaire, perquè quan la gent s'hi acostumi, el cine en català omplirà. De moment, però, cal l'empenta d'una llei que ho exigeixi. Que ho imposi, si vols. A mi ningú no m'ha preguntat mai què em sembla la Constitució de l'estat que em governa. Ni si estic d'acord que els meus impostos es destinin a millorar la qualitat de vida dels extremenys. Que retirin les tropes de casa meva i llavors parlem de llibertat.