Opinió

P, de Perspectiva; “Seria estrany que el cent bilions de neurones apilades en el crani humà no tinguessin un impacte brutal en les nostres vides. Si poguéssim contemplar-ho seria, sens dubte, un espectacle extraordinari. Però com sempre, als éssers humans se’ns escapa allò que és infinitament petit i allò infinitament gran; només veiem, amb els ulls despullats, allò que està enganxat a la punta del nas. Per això, potser, la nostra perspectiva no és tan àmplia com podria ser” (Elsa Punset, Inocencia radical)

Vaig llegir el darrer llibre de l’Elsa Punset, Inocencia radical, fa unes setmanes, quan me’l va fer a mans la meva amiga Yolanda. Si he de dir la veritat, el vaig obrir amb una certa incredulitat, ja que aquests tipus d’assaigs sobre el sentit de la vida no em desperten ni el més mínim interès. Però Punset, més enllà de fer les tòpiques recomanacions de com aconseguir la felicitat perfecte –i ja m’agradaria saber si ella viu en aquest món idíl•lic que tant predica–, fa preguntar-nos per què anem perdent la confiança i la nostra curiositat a mida que ens anem fent grans, o per què optem sovint per caminar sobre l’estabilitat que ens dóna el pragmatisme i la racionalitat, pensant només en l’ara i abandonant, de mica en mica, els somnis. O per què continuem seguint cegament lleialtats inconscients per molt destructives que aquestes puguin ser per a nosaltres.

Precisament ahir, en una entrevista a la contraportada de La Vanguardia, Elsa Punset desvetllava a Víctor Amela els seus dos secrets per poder viure en aquesta bombolla anomenada felicitat: la resiliència i la sobirania sobre la pròpia vida. I jo, que em passo el dia pensant en política, vaig trobar també alguna clau de volta. Ens passem els dies i els mesos intentant trobar per a Catalunya el messies que ens farà sortir d’aquest atzucac, parlem de la falta de lideratges fins a l’extenuació, ens queixen de la manca de projectes propis, denunciem tot allò que ens espolia Espanya i, mentrestant, els dies van passant, sentint-nos avocats a un carreró sense sortida, a un fracàs sense pal•liatius, a un contrasentit rere un altre…

Posem, per cas, tot el que està passant a Ascó. L’Ajuntament d’aquesta localitat de la Ribera d’Ebre pot decidir avui de forma unilateral que opta per presentar la seva candidatura per acollir un cementiri nuclear. Evidentment, l’anunci ha aixecat l’oposició de molts riberencs que n’estan tips de parar les dues galtes constantment. I no m’estranya, perquè les respostes politiques ja les coneixem: el silenci del president Montilla fins que ahir va fer pública la seva oposició al magatzem radioactiu en una televisió privada espanyola; la prudència de CiU, que enlloc d’obligar al seu alcalde a fer-se enrere només l’adverteix que li obrirà un expedient disciplinari; la batalla legítima que n’han fet Esquerra i Iniciativa, amenaçant fins i tot de trencar el tripartit, i el recordatori de la ministra de Medi Ambient assegurant que la decisió serà només de l’ajuntament. Conclusió: novament, aquí tot grinyola.

I què té a veure això amb la Punset? Doncs molt. Primer, perquè Catalunya té ara la capacitat suficient de remuntar aquesta crisi econòmica i de país, com ja ho ha fet en altres moments de la història. Això sí, si sabem cap a on volem anar i deixem d’improvisar d’una vegada per totes. I segon, això només ho aconseguirem si som capaços de mirar amb una certa perspectiva, si decidim què volem ser de grans i tirem pel dret, diguin el que diguin els altres, i si som, els catalans, els pilots de les nostres vides. Ens hem fet un tip de cabassejar queixes, cantussejar i mirar cap a una altra banda. El Govern també ho fa. Opta massa sovint pel silenci fins que s’esfuma la boira.